dissabte, 7 de novembre de 2020

Somnis - Llegendes del Manol IV

 

SOMNIS 

Amb els ulls mig clucs intentava tornar a la realitat. Feia un esforç per recordar el que havia viscut durant les últimes hores; tanmateix, sense obtenir-ne resultat. Se sentia cansada i nerviosa. Es va adonar que estava agafada fortament als llençols i, de sobte, quan ja es donava per vençuda, li va venir. Com una estrella fugaç que sempre passa en el moment més inesperat. Va entendre el seu malestar, la seva angoixa. Certament, no havia estat una nit agradable. Havia somiat en una mort, en un assassinat... Ella n’era la culpable? No ho recordava a la perfecció. Tan sols li apareixen imatges borroses a la ment, que li desfiguraven la claredat del que havia resultat ser foscor... del que havia resultat ser llargs rius de llàgrimes... 

Va decidir treure’s aquelles imatges del cap i viure el que encara podia ser un bon dia. Era diumenge. El seu únic dia lliure de la setmana. L’únic que creia important, ja que no estava sotmesa a ordres ni a obligacions. Simplement, feia el que li agradava. Acostumava a anar a passejar pel centre de Figueres, o al cinema amb alguna amiga. Però aquell dia se sentia diferent... Va decidir no trucar a cap amiga i sortir tota sola per Vilafant... Tenia ganes de pensar... Va arribar-se fins al Parc del Manol. No tenia per costum anar-hi, però, en els dies de confusió, trencava la rutina. Li agradava recordar les tardes al costat de la seva àvia, la qual, allí, sempre recitava algun dels seus contes. S’havia passat llargues hores escoltant-la mentre contemplava la bella fesomia del paisatge i gaudia de la tranquil·litat que aquest els oferia. De seguida es va adonar que aquella primavera no seria com les altres... Alguns arbres havien començat a florir, però amb una certa por i inseguretat. Els va intuir una mort en vida... Les primeres pluges de la primavera s’havien retardat i al seu voltant tot era sec i malenconiós. Com si aquells arbres s’haguessin de conformar a viure sense les seves principals necessitats. Malauradament, creia que cada vegada hi estaven més acostumats. Ningú els respectava. Ni a ells ni el seu entorn, ni els seus pocs habitants, que cada dia eren menys... El riu era brut, l’aigua no circulava, com una persona sense sang a les venes que no té força ni ganes de viure... Era tot tan trist... Si ho hagués sabut quan hi anava amb la seva àvia, ho hauria aprofitat més. Llavors, aquell entorn encara era net i agradable. Hauria aprofundit més en tot el que la seva àvia li havia ensenyat. Però tot just ara se n’adonava... quan ja era massa tard. Ara era quan començava a comprendre l’estimació que la seva àvia tenia per tot aquell paisatge... Tan sols ara compartia aquells sentiments de goig i admiració amb la que havia estat la seva mestra i alhora la seva gran amiga...

Va decidir caminar fins a la gorga blava. Era on més li agradava anar quan encara era una nena... Recordava que li agradava travessar el riu trepitjant aquelles quatre pedres que ara s’havien convertit en una passera de fusta. Recorda que, un cop a l’altra banda, tornava a travessar una i una altra vegada aquella aigua que llavors encara era vida... Fins que l’esgotament li deia prou i corria sota les alzines que enfosquien el seu rostre i també el de la seva àvia, la qual ja feia estona que reposava sota aquella gran i agradable ombra. Llavors s’asseia damunt la seva falda i li demanava que li expliqués algun conte. Que fos inventat... I que, sobretot, acabés bé, amb un final feliç...

Ara, sola, sota les mateixes alzines, sota la mateixa ombra... s’adonava que la vida no és cap conte, i que tampoc no sol acabar mai bé. S’adonava de la tristesa d’aquesta i de la seva pròpia ignorància fins aquell moment. Contemplava altra vegada el seu voltant... Era tot tan brut... Deixalles amuntegades unes sobre les altres feien que aquell panorama perdés la seva dolçor i la seva forma.  Pensava que si la seva àvia veiés tot allò ploraria. Potser aquelles llàgrimes serien la solució... Donarien sentit a la vida... Omplirien altra vegada el riu, alimentarien els arbres i les plantes, i aquests alimentarien els pocs animals que quedaven i els que ja no hi eren també...

Estava nerviosa. Enmig d’aquests pensaments s’hi havien difós altra vegada aquelles imatges borroses d’aquell estrany somni... No les havia pogut oblidar, però tampoc les havia pogut acabar d’entendre ni recordar-les amb detalls... No va poder aguantar més aquella situació. El seu nerviosisme la va vèncer i va fer el que el seu cos ja feia estona que desitjava, de forma contradictòria amb la seva ment... Va obrir la bossa i en va treure un paquet de cigarretes. Aquell que guardava per alguna situació de desesperació com la que se li estava presentant. En va treure una, inquieta, i se la va posar als llavis sense aturar-se a mirar-la. Va agafar l’encenedor i va fer aquell gest en contra de la seva pròpia raó. Comprenia que amb aquella primera xuclada donava fi a dues setmanes durant les quals havia aconseguit vèncer el vici...

La cigarreta la va tranquil·litzar una mica, però no li va aclarir les idees. Tampoc li va calmar aquell neguit incomprensible que li rondava pel cos des que s’havia despertat... Se sentia tan estranya... Estava cansada; va pensar que no havia estat una bona idea anar fins allà. Creia que no l’havia calmat gens... Va decidir acabar de fumar i anar-se’n a casa. A dormir i deixar aquell dia tan estrany enrere... Deixar que formés part del passat...

No va ser ben bé fins al migdia que va comprendre aquell malestar. Quan, des de la seva habitació, disposada a dormir, ho va sentir... Es va aixecar ràpidament del llit amb la intenció de mirar per la finestra. Aquells sons de sirena estridents van ser acompanyats per unes imatges impactants. Ja ho havia vist abans... Allò que ara veia amb una important claredat era el que havia somiat aquella darrera nit... Aquell era l’assassinat... Aquella era l’angoixa... Un ambient nerviós i poruc regnava en aquells moments al Parc del Manol. Ella s’ho mirava tot des de la finestra, sense atrevir-se a fer cap gest per tal de canviar aquell futur que, malauradament, era ja previsible. Plorava, mentre deixava que la resta actués, mentre deixava que el món continués girant sense cap intervenció seva. Deixava que les flames continuessin cremant... Que els milions d’éssers vius anessin abandonant aquell món de forma progressiva. Sofrint, o bé ràpidament, sense adonar-se ben bé del que passava. Deixava que els milers de famílies d’animals desapareguessin contínuament sense poder-se acomiadar de res ni de ningú... Els seguien milers d’arbres que havien marcat un passat. De ben segur que moltes parelles se n’havien fet un de seu. Era el seu refugi, el seu amagatall... O, simplement, el seu arbre... I sota la seva ombra havien après molts dels secrets de la vida que no es poden aprendre a l’escola. Secrets imprescindibles i que només junts podien assimilar. S’havien après a estimar i a desitjar-se i a conèixer-se... I tan sols tenien un únic testimoni que ara desapareixia sense avisar i sense ser avisat, sota aquelles flames de les quals només ella coneixia la causa.

 

 

 

  Amb els ulls mig clucs intentava tornar a la realitat. Feia un esforç per recordar el que havia viscut durant les últimes hores; tanmateix, sense obtenir-ne resultat. Se sentia cansada i nerviosa. Es va adonar que estava agafada fortament als llençols i, de sobte, quan ja es donava per vençuda, li va venir. Com una estrella fugaç que sempre passa en el moment més inesperat. Va recordar-ho tot amb la més nítida i impecable perfecció: la cigarreta, les flames... Va aixecar-se ràpidament del llit. Va mirar per la finestra i va respirar profundament després de comprovar que uns metres enllà hi tenia un paratge totalment verd. Va obrir la finestra de bat a bat. El bell cant de les orenetes tan sols era pertorbat pel rutinari soroll de l’autopista. Sense sirenes, ni crits que haguessin decidit afegir-se a formar part d’aquella cançó que tants anys feia que existia... Que tants anys feia que formava part del seu món i que no era fins que hi parava realment atenció quan s’adonava que seguia dringant. 

Des de la finestra, però, va reflexionar. Tot havia estat un somni. Tanmateix,  havia estat d’allò més real... Podia haver estat del tot cert. Es va adonar que per una simple cigarreta mal apagada pot morir un bosc sencer, poden morir milions de famílies d’éssers vius que, pel sol fet de ser-ho, tenen el dret a la vida... Poden deixar de respirar milions d’animals indefensos, però qui sap si amb sentiments amagats al fons d’un cor que ha bategat durant tota una vida... Que els ha acompanyat, de ben segur, en les aventures més inesperades. Tot havia estat un somni, però, qui podia assegurar el demà a tots aquells animals? Qui els podia protegir d’aquell món boig i incomprensible? Estava convençuda que, desgraciadament, poca gent estava disposada a fer res. Ho havien demostrat en els seus actes. Eren pocs els humans que els havien demostrat una mínima estimació. Dia rere dia. Sense embrutir-los l’entorn, sense fer-los mal. Simplement, respectant-los. I deixant-los viure amb el poc que necessitaven. Tan sols un ambient mínimament acceptable i acollidor. Era la seva casa, l’únic que tenien, i a ningú li agrada que li embrutin. Tenien el goig de compartir-la i això feia encara més gran el motiu pel qual s’havia de venerar.

Aquesta vegada estava totalment convençuda d’estar desperta... Aquells pensaments eren totalment reals. Estava disposada a difondre’ls, a compartir-los amb tothom. Volia explicar el seu estrany somni, fer comprendre la realitat... Mesurar els pocs espais verds que quedaven, i comptar els molts que encara podien desaparèixer si ningú no hi posava de la seva part.

 

per Marta Palomeras

 

Cap comentari:

Publica un comentari