La Dama del Gorg Blau - Llegendes del Manol I

Temps de tardor, de fresca, de llargues nits i d'històries vora el foc...

En les properes entrades, us volem compartir: LES LLEGENDES DEL MANOL

Us les presentarem per ordre cronològic.

LA DAMA DEL GORG BLAU

 

Fa molts anys , allà pels remots temps de les Creuades, vivia al bell paratge de Palol Sabaldòria  una dama formosa com un sol. Vivia sola. El seu marit, el noble cavaller Bernat de Sabaldòria es trobava a Terra Santa per reconquerir i defensar els Sants Llocs on va néixer, viure i morir Nostre Senyor. Bé,  ben sola tampoc no ho estava madona Adelaida –que era el nom de la il·lustre dama-, puig que amb ella convivien els seus dos fillets de set i cinc anys Alió i Melissenda. Ells dos feien les delícies de la solitud de la mare durant la perllongada absència del seu marit.

Tampoc mare i fills es trobaven sols en aquell vetust Casal de pedra, amb aires de castell, on entrava la tramuntana filtrada per les escletxes dels finestrals i engolida per les escales de cargol, recorria les àmplies sales i els estrets corredors emetent sons talment es tractés d’una flauta gegant.

No, no es trobaven pas sols: un exèrcit de majordoms, patges i damisel·les, servents i serventes, mossos, bovers i pastors feinejaven constantment pel palau  i encontorns, creant un bullici de vida com mai no s’havia vist en aquell indret.

 

No, certament no es trobava pas sola madona Adelaida en el bell paratge de Palol Sabaldòria. Cavallers que es deien amics del noble Bernat i que no havien tingut l’audàcia de lluitar contra l’infidel en terres llunyanes, rondaven constantment el palau  amb el pretext de protegir la dama. El més assidu de tots era precisament el seu cunyat, el germà petit del seu marit que hàbilment dissimulava la seva intenció de debilitar el Casal de Sabaldòria i  apoderar-se del ric domini de Palol. Uns i altres, com mascotes desvagades, es deixaven caure sovint en aquell indret a l’hora de l’àpat.

 

A la taula de madona Adelaida, hi tenia cabuda qualsevol vianant, fos ric o fos pobre, que el cor generós de la il·lustre dama no sabia fer distincions. Així n’era,  de virtuosa i bona, la senyora de Palol. I el rebost, això rai! Era ben proveït.

 

Passaren dies, mesos i anys des de la partida a Terra Santa del noble cavaller. I no se’n tenia cap notícia.

 

-   És viu?, és mort?- es preguntava neguitosa i entristida madona Adelaida.

 

- Probablement ha mort- insinuava insidiós el cunyat, que esperava ocupar el lloc del seu germà.

 

Però ningú sabia donar raó certa de tan sinistre averany.

Entretant els nombrosos donzells i cavallers banquetejaven, talment un eixam com paràsits insaciables, a la taula del senyor absent de Palol. Tants banquets i tanta despesa comprometien seriosament les arques del ric patrimoni, amenaçant fer fallida. De fet, al rebost, en un altre temps tan proveït, ara gairebé no hi quedava res, i de l’abundant vi de les botes del celler a penes en rajava una gota.

 

Prou se n’adonava de tot madona Adelaida. Prou havia intentat una i altra vegada frenar aquella bogeria de dispendiós desgavell. Tenia ben present a la memòria la ignominiosa ruïna, fruit d’una pèssima administració del frívol i pròdig castlar de Carmençó. Fou tan escandalós l’esdeveniment que donà lloc a la popular dita:

 

“Si el castlar de Carmençó hagués sabut de debò que el pa amb nous era tan bo, encara en fóra senyor.”

 

Però tot fou debades. Se sentia opressa, assetjada pel seu cunyat, del qual començava a endevinar les sinistres intencions que covava el seu cor pervers.

Alió, tot i ser molt petit, s’havia apropat a la seva mare amb decidida actitud protectora:

- No tinguis por ni t’entristeixis mare, jo et protegiré- li deia bo i abraçant-
la.

La petita Melissenda, instintivament s’arrapava  a la mare, sense, però, adonar-se de res.

 

Tot i que el cor li deia que el seu marit tornaria, Adelaida sofria. Sofria  per la perllongada absència, però el seu cor s’encongia sols de pensar que, de retorn, el seu marit trobaria la hisenda arruïnada. De dia, la virtuosa esposa dissimulava la seva pena. Sovint entrava, acompanyada dels seus fills, la l’església de sant Miquel, que s’aixecava a frac del castell, i allí recollida en pregària alleugeria la seva pena.

 

Però era de nit, nits d’insomni, quan, recolzada al finestral, contemplava la celístia de les estrelles que estripaven com minúsculs puntets l’espessa foscúria nocturna, els ulls se li negaven de llàgrimes. Primer un sanglot a penes perceptible, després un plor desbordat , impossible de contenir. Plorava tant que les llàgrimes degotaven sobre el riu, i nit rera nit s’anaven entollant fins a cavar un gorg profund que a la llum del capvespre oferia irisacions amb predomini de tons obscurs.

 

Quan arribava el setembre i les abundoses pluges tardorals amaraven les àcides aigües del gorg, mesclant-se amb les de la llera del Manol, es clarificaven oferint tonalitats menys opaques, d’una transparència més lluminosa  tendint al color blau: blau cel, blau verd, blau marí, segons la intensitat de la llum diürna al llarg de la jornada; en ocasions, fins i tot la coloració es transformava en un blau gris,  sobretot quan les grupades d’estiu s’apropaven.

D’aquí que el gorg començà a ser conegut amb el nom de “Gorg de les aigües blaves” o més breu “Gorg blau”, d’acord amb la tendència de la gent senzilla a la simplificació.

 

Passaren el anys i Bernat de Sabaldòria tornà sa i estalvi de Terra Santa a punt per salvar la hisenda. Amb l’arribada de l’amo, l’eixam de vividors desaparegué com per art d’encantament. Entretant, Alió i Melissenda havien crescut: ell tenia l’aire d’un petit cavaller; ella creixia bonica com un sol de primavera.

 

Bernat i Adelaida aquella nit estigueren llarga estona contemplant-se abocats al finestral de la cambra a la llum de la lluna que feia el ple. L’oreig nocturn acariciava els seus rostres fatigats, però encara agraciats d’una bellesa serena. Tot d’una Bernat s’adonà del reflex de la lluna sobre la superfície llisa com un espill al peu del finestral. Sorprès mira alternativament, ara cel amunt,  ara terra avall, i, estranyat, va dirigir un esguard ple d’interrogants a la seva muller:

 

-  Adelaida, què és aquest gorg d’aquí baix?

 

La fidel esposa, per tota resposta, abraçà estretament el seu marit, i dels seus ulls brollaren llàgrimes, ara d’alegria, que s’anaven escolant muralla avall fins arribar a confondre’s amb les aigües del gorg obscur.

 

Bernat ho comprengué tot de seguida. Aquell gorg, tota aquella substància aquosa havia brollat com un miracle, fruit d’un amor fidel. Comprengué aleshores el noble cavaller fins a quin punt la seva muller l’havia estimat al llarg de la seva dilatada absència.

 

Si resseguiu el Manol en temps de forta sequera, ben segur que us trobareu que el flux del riu sovint és entollat aquí i allà i, fins i tot, la llera apareix seca en alguns trams.

 

El que no s’asseca mai, faci el temps que faci, és el Gorg de les aigües blaves. Potser aquest any el trobareu aquí i l’any vinent el trobareu més enllà, esmunyedís com un follet de bosc. No hi fa res. El Gorg blau hi és sempre. Però compte! Podeu abocar-vos-hi, contemplar la vostra faç sobre la glauca polidesa de la seva superfície. Però no us hi capbusséssiu pas! Les seves blavoses aigües us engolirien dins les pregoneses del seu misteri ancestral...

I no en tornaríeu a sortir mai més.

 

                      

Per Miquel Pujol