*Símbia *
Dibuix de Llorenç Pascua
L’extrema sensibilitat i les extraordinàries ganes d’ aprendre coses noves envaïen el jove adolescent i l’encaminaven, sovint, a la lectura de llibres que l’ajudaven a formar-se i li despertaven la imaginació i la curiositat. Aquell vespre les últimes paraules que li havia permès de llegir el sol abans d’ amagar-se rere les muntanyes l’havien deixat meravellat:
“La Çerena sí és una creatura molt meravellosa e l’ha-n’i de tres maneres i la una es mig peixe mig fembra, l’altra és mig oçele mig fembra i altra és mig cavalle mig fembra. Aquella qui és feta així com a peix e fembra, si ha tan dolsa veu que tot hom qui la hoja cantar si acosta volenter per hoyr-la, e plau-li tant la veu del seu cant que si adorm”
Tan absort es trobava el jove imaginant la dolçor de
la veu d’ aquell personatge de llegenda que ni tan sols es va adonar que ja era
negra nit. Fou llavors, just quan passava pel costat del molí, que es desvetllà
de sobte en sentir els laments i sospirs d’ un plor ofegat que sorgien del riu
Manol. Els seus instints de fraternitat i ajuda al pròxim van fer-lo acostar,
immediatament, a la vora de les aigües per tal d’ oferir ajuda a aquella
criatura desesperada, però, l’ espectacle que veié gràcies a la llum de la
lluna el deixà astorat, bocabadat i admirat: no es tractava d’ un infant
perdut, ni d’ un vianant que s’estava ofegant dins les tenebroses aigües, ni
del murmuri del vent que li estava jugant una mala passada. Res d’ això! Davant
seu podia contemplar, ni més ni menys, que el bell rostre de Símbia, la dona d’
aigua del riu Manol! N’havia sentit tantes històries que era com si ja la
conegués tot i que no l’ havia vista mai.
Les dones d’ aigua, segons el que ell havia sentit
explicar, habitaven en rics palaus al fons d’ estanys, rius, fonts, gorgs i
llocs frescals i humits. Tot l’encís i l’harmonia d’aquests indrets es
personificava en els seus vestits, en el seu cos seductor, en el seu esguard
captivador i en la seva meravellosa veu. Una vegada, Alió havia sentit explicar
a un pescador del nord que anava en direcció al Cap de Creus i que s’ havia
aturat a fer nit al Casal de Sabaldòria, que
aquell que fora capaç de posseir una peça de roba d’alguna d’aquestes
belles dames tindria la sort assegurada durant tota la seva vida.
En concret, també havia sentit a parlar de Símbia. L’
havien vista en diferents punts del riu Manol i tothom afirmava que el seu cos
d’ aigua s’ envoltava d’un llarg vestit
blanc amb peixos brodats en fil d’or que brillaven igual que els seus castanys
i rinxolats cabells donant la més extraordinària lluminositat a la foscor
tenebrosa d’aquells grans ulls, talment com si de dos estels es tractés.
En aquell moment, però, la mirada era trista i el
rostre suplicant i amarat de llàgrimes. Alió no pogué reprimir l’ impuls i amb
veu ferma es dirigí a la dama:
-Símbia, què us passa? Qui ha gosat esborrar el vostre
somriure?
Ella dubtà uns segons abans de començar a parlar, i
finalment, amb un fil de veu, digué:
-Alió, la meva pena és tan gran que no puc deixar de
plorar i plorar ...
-Però per què? –va afegir el jove cada vegada més
sorprès-. Digueu-me Símbia en què us puc ajudar i de bon grat ho faré.
-No hi tinc cap dret –afegí ella amb veu culpable-.
Molsosa, les meves germanes, i tants altres m’havien previngut una i altra
vegada, però jo no he sabut seguir els seus consells i ara haig de pagar la
meva culpa, jo, i el pobre Guillem...
-El pobre Guillem! -va repetir Alió-. Símbia, us ho
suplico, expliqueu-me la vostra història potser així sabré entendre de què
m’esteu parlant!
Se la veia preocupada. No sabia per on començar.
Agraïa, però, que aquell noble jove s’
interessés pels seus problemes i volgués escoltar-los. Adoptà un aire més serè
i dirigint una mirada furtiva i resignada a la lluna, començà a parlar:
-Com vos ja deveu saber, les dones d’ aigua tenim el
do de saber cantar com els ocells i de retenir les més belles i estranyes
melodies. Doncs bé, jo tenia per costum, les nits de lluna plena, passejar-me
amunt i avall per les aigües del riu Manol entonant cançons de tota mena. Un
dia que passava per aquí, just al costat del molí, vaig sentir una veu greu,
suau i tan meravellosa que no vaig poder evitar d’ amagar-me darrera una roca i
descobrir d’ on provenia. Al cap de poca estona una raig de lluna em va mostrar
l’ origen d’ aquella música. Es tractava de la veu de Guillem, el fill petit
del moliner. Vaig restar allí quieta fins que es va acabar l’ espectacle i
llavors vaig seguir el meu camí, guardant aquell record com un tresor. La meva
curiositat, però, era tan gran que la història no es va acabar aquí. Cada nit
de lluna plena m’acostava al molí i Guillem sempre hi era cantant la mateixa cançó trista i penetrant. Una nit no ho vaig poder evitar i com si tingués la
necessitat de consolar-lo m’ hi vaig apropar i vaig unir la meva veu a la seva.
Ell em va veure, va somriure però, no va parar de cantar. Fou prodigiós! Els matisos de les nostres veus ressonaven en la nit i el nostre deliri s’
escampava per les aigües ... Després, retornat a la realitat vaig voler saber
perquè no era feliç. No em va costar gaire endevinar-ho. Els seu cos bru i
fornit pel dur treball, els seus ulls verds, el seu cabell llarg i rinxolat, i
la seva condició social, retenien a l’interior el cor d’ un poeta i la
sensibilitat més desbordant. Vam fer-nos amics. Ell m’ explicava els seus
somnis i jo l’ escoltava embadalida, llavors cantàvem i no ens acomiadàvem fins
que els primers raig del sol despuntaven des del mar.
Símbia va fer una pausa i va mirar a Alió dirigint-li
un somriure com si el record d’aquells temps tan feliços li haguessin retornat
l’alegria per uns instants.
-Continueu, us ho prego –va demanar-li impacient el
jove.
La cara de la dona d’aigua va tornar-se a desconsolar,
i obrí els llavis per prosseguir amb el seu relat:
-Visquérem en aquest somni d’ aigua, lluna, cançons i
comprensió sense adonar-nos, innocents, del que estava naixent entre nosaltres.
Jo, irreflexivament, vaig deixar que succeís la cosa de la qual m’ havien
previngut durant tota la meva vida: vaig permetre barrejar dos mons que poden
conviure en harmonia si ho fan separadament. Jo vaig desafiar les lleis de la
natura volent unir allò impossible d’ unir: el món dels humans, el vostre món,
i el món de les llegendes, el meu món!
Dites aquestes paraules esclafí a plorar, però abans que Alió tingués temps de
consolar-la, tornà a parlar:
-Ara ha arribat el moment de pagar per la nostra
falta. Els pares de Guillem volen que el jove es comprometi en matrimoni amb
una pubilla de la contrada que té totes les virtuts que es puguin desitjar.
Guillem no vol decebre els pares, però tampoc vol fer desgraciada a la pobra
noia. Ell mai no podrà estimar-la, perquè ara... el seu cor és meu!
Aliò, que ho havia estat escoltant tot amb gran
interès, començava a comprendre l’estat d’ànim de Símbia. Llavors li va
preguntar:
-Quina determinació ha pres Guillem?
-Després de pensar-ho molt -va continuar dient la dona
d’ aigua- ha decidit que el millor que podia fer era marxar d’ aquest
territori, cap a un país llunyà. Això li provoca un gran dolor, car haurà d’
abandonar la llar, la seva terra estimada, la gent que l’ ha vist créixer... No
ens tornarem a veure mai més! Mai més! Enteneu ara la meva desesperació?
Alió va moure el cap afirmativament. Va admirar,
silenciosament, aquell jove moliner que
s’ oposava a trair els seus sentiments i a enganyar algú innocent que de cap
manera no s’ ho mereixia, encara que això suposés abandonar tot alló que
estimava i en coseqüència, també a Símbia. Va tornar a interrogar la dama:
-I doncs, quan serà la partida del vostre estimat?
-D’aquí a dos dies- va respondre ella sense força a la
veu- Retardar aquesta marxa podria complicar les coses i llavors ... no ho vull
ni pensar!
-Caldrà fer alguna cosa i no tenim massa temps -va
afegir Alió començant a pensar algun pla per tal de protegir als joves enamorats de la desventura que se’ls
aproximava.
-Alió! –va replicar Símbia-. Us agraeixo de tot cor que
ens volgueu ajudar, però ho heu d’entendre, ningú no hi pot fer res, ningú...
-Ningú... excepte Molsosa –va afegir el noi
decididament-. Ella és la mestressa del bosc i la seva saviesa ens pot ser de
gran ajuda.
-Molt em temo que no -va dir Símbia totalment
abatuda-. Molsosa ja va avisar-me i jo no vaig fer-ne cas. Ara és massa tard.
-De tota manera, insisteixo, deixeu-me que li faci una
visita i potser...
-D’acord -va respondre no massa convençuda-. És l’
última oportunitat que ens queda. Una vegada més us dono mil gràcies per tot el
que esteu fent.
Dites aquestes paraules la seva figura va fondre’s en
l’ aigua i Alió va adonar-se, de sobte, que era molt tard i que potser faria
passar ànsia a la seva mare si no s’afanyava una miqueta.
El temps passava lentament. Alió desitjava de tot cor
que arribés el vespre per anar a trobar a Molsosa. No seria massa complicat. Es
tractava d’una feristela tota coberta de molsa que vivia a l’ampli bosc de
ribera que vorejava el riu Manol. Era molt vella i molt sàvia. Coneixia tots el
habitants de la contrada. La seva feina era vetllar per la integritat del bosc
i de les criatures que hi vivien. Alió la va conèixer una vegada, quan només
era un infant que va perdre’s pel bosc. Ella, molt amablement li havia mostrat
el camí de tornada.
En arribar a una zona molt humida tota coberta de
falgueres i just a sota d’ un enorme freixe va començar a copsar la seva
figura inconfusible, reposant de cara a la posta de sol. Alió s’hi va acostar i
ella li va dedicar un tendre somrís mentre li parlava així:
-Us esperava.
-M’ esperàveu? -preguntà estranyat Aliò.
-Els peixos del riu i les fulles dels arbres van oir
la vostra conversa anit amb na Símbia i
tot m’ ho van contar. Us conec i sabia que compliríeu la vostra promesa i que
em vindríeu a veure. I ara ja heu arribat.
L’adolescent no s’esperava aquella rebuda, però com
que no hi havia temps per perdre, va decidir anar per feina.
-Així doncs, si ja ho sabeu tot, digueu-me què en
penseu i si hi ha alguna solució per ajudar a Símbia i Guillem.
-Jo sóc molt vella -va dir Molsosa, disposada a donar
la seva opinió sobre el tema- però tot i
això, sé molt bé què és l’amor. Oh i tant si ho sé! I també sé molt bé què és
l’ amor veritable, i et puc assegurar Alió, que Guillem i Símbia s’ estimen de
veritat. És un amor generós i ferm, però... és un amor impossible, ja t’ho va
dir la dona d’ aigua!
-Doncs... així no hi podeu fer res?-va preguntar
decebut el jove-. Res de res?
-Jo no –va respondre Molsosa secament- però... potser
Simiot...
-Simiot?-va tornar a
preguntar Alió, fornit de noves esperances.
-Sí -va afirmar Molsosa-. El seu nom és Simiot viu als
arbres i és capaç de fer molt mal al humans de conducta poc respectuosa amb els
boscos. Té grans poders i pot provocar tempestes, vent, pedregades... Com
podeu comprovar és poc amic dels homes als quals considera dimonis perquè es
bufen els dits per escalfar-los quan fa fred i bufen també la sopa per
refredar-la quan és massa calenta. Tot i això sota la seva aparença de bèstia
salvatge s’ hi amaga un gran cor que vos haureu de conquerir si voleu la seva
ajuda.
-Digueu-me on puc trobar-lo –va pronunciar Alió amb
rapidesa.
-Remunteu el riu fins arribar a la gorga i un cop allí
desplaceu-vos a l’ oest. Hi trobareu un bell alzinar. Busqueu l’ únic roure que
hi ha i allà... hi trobareu Simiot!.
-Gràcies Molsosa! -cridà Alió mentre s’ allunyava.
-Bona sort! -li digué ella.
Anava seguint les indicacions al peu de la lletra i
finalment després de caminar molta estona amb la llum de la lluna com a única
companyia, arribà sota el roure. Era gegant! S’hi apropà a poc a poc. La veu li
tremolava però s’ esforçà per
dissimular-ho:
-Simiot! -cridà-. He vingut a parlar amb vós d’ un
assumpte molt important! Feu el favor d’ escoltar-me!
D’ entre el fullatge va aparèixer una bestiola que
semblava un simi, amb dues banyes blanques i gruixudes i amb la cara coberta
per una espessa barba de color negra. Alió
s’ espantà però restà quiet i disposat a complir la seva missió.
-Qui és que així destorba la pau del meu bosc?
-preguntà Simiot molt enfadat.
-Sóc Alió, fill del noble senyor Bernat de Palol!
-Conec el vostre pare, és un gran home -la veu
semblava menys severa-. De tota manera, espero que tingueu una bona raó per a
venir-me a molestar a aquestes hores!
-La tinc -va respondre el noi, i dit això li va deixar
anar la desventura de Símbia i Guillem.
-I vos preteneu -va dir Simiot, amb to burleta- que jo
els ajudi. Ja, ja, ja!. Aquesta sí que és bona!
-Molsosa m’ha dit... –va començar a pronunciar Alió,
sense massa esperança.
-Així doncs us envia ella? -el seu to de veu s’ havia
tornat respectuós.
-Sí, Simiot. Ella m’ha dit on trobar-vos –va afegir
Alió.
-Doncs això vol dir que és coneixedora de la història i
que ha considerat oportuna la meva intervenció!
I tot renyant-lo va afegir:
- Havíeu d’ haver començat per aquí i no hauríem
perdut tant el temps! Quan dieu que és la partida del jove Guillem?
-La propera nit –va afanyar-se a dir Alió.
-Tinc una idea. Us espero a tots d’ aquí a un dia just
a les aigües del molí. I ara me’n vaig perquè tinc molta feina...
I abans que Alió se n’ adonés ja havia desaparegut del
seu davant i l’ havia deixat sol enmig d’aquell espès alzinar.
Havia passat un dia i Molsosa, Símbia, Guillem i Alió
es trobaven al lloc convingut. Simiot
encara no hi havia arribat. Els joves enamorats es miraven tristament creient
que aquella seria l’última nit que es podrien contemplar. Alió no sabia si
confiar o no en Simiot, però Molsosa semblava tan tranquil.la i reposada ...
De sobte, d’ entre el fullatge, va aparèixer l’
esperat Simiot. Va posar-se davant de tots ells i com aquell qui pronuncia un
discurs digué:
-Heu desafiat les lleis de la natura! Per culpa
d’aquest fet heu estat a punt de fer desgraciades a persones innocents! Tot i
això, heu sabut rectificar a temps i esteu disposats a dir-vos adéu per sempre,
tot i el dolor que això us causa. Jo sóc aquí per proposar-vos una cosa, una
mena de regal per fer menys dolorosa la vostra pena.
Va fer una pausa i els qui escoltaven obriren els ulls
i les orelles per no perdre’s cap paraula.
- La única manera per no haver-vos de separar i perquè
en Guillem pugui continuar vivint a prop de la seva família és aquesta: quan jo
acabi de dir les paraules màgiques, mireu-vos al ulls i penseu en el vostre
amor!
Dit això va sentir-se un tro i Simiot va començar a
cridar:
“Que
l’arbre protegeixi l’aigua
que
l’aigua doni de beure a l’arbre
que
la vida comenci amb l’amor”
Tot va quedar cobert de boira. Els estels es van
apagar i una llum brillant com el foc va cremar el cel. El cos cepat de Guillem
va començar a créixer i a tornar-se més bru i més dur, talment com l’ escorça
d’ un arbre. Els braços es tornaren branques i les cames arrels. D’ aquells
ulls verds van començar a brotar-ne fulles i més fulles, perennes com la seva noble mirada.
La boira va cesar i aparegué un fort vent que prengué
a Símbia entre els seus braços la despullà de les seves robes i la convertí en
un doll d’ aigua fresca i transparent que es situà just sota la brancada de la
gran alzina.
Alió restà astorat. Molsosa i Simiot havien
desaparegut sense deixar cap rastre. Era com si res no hagués passat, era...
com si s’ acabés de despertar d’ un llarg somni! Els seus ulls van acostumar-se
altra vegada a la foscor i davant seu es va fer visible... el bonic espectacle
que oferien aquell noble arbre i aquella bella font, que somrients, li donaven
les gràcies!
*
* *
Amb el temps, aquests paratges, on tingué lloc la
història contada, han passat a anomenar-se “De Can Massanet”. Guillem ha pogut
observar com canviava la terra dels seus pares mentre amb els seus poderosos
braços protegia la seva estimada. Símbia no ha deixat mai d’arregar l’arbre,
amb gotes d’ amor, fresques i transparents...
Si alguna nit de lluna plena passeu prop d’ allí,
camineu silenciosos i sobretot pareu l’orella a les més meravelloses melodies
que mai ningú hagi pogut escoltar: són els cants d’ amor etern entonats per les
veus de Guillem i Símbia...
Text d'Esther Palomeras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada