dimarts, 16 de març de 2021

FOTO GUANYADORA DEL CONCURS D'INSTAGRAM "EL MANOL D'HIVERN"



Us presentem la fotografia que va guanyar el concurs:





El jurat va valorar l'originalitat buscada a través de les formes de la natura i els reflexos, la bona exposició, la il·luminació i el bon ús dels contrastos .

Enhorabona al seu autor,  Albert Orriols Cabané.
Moltes gràcies a tots els participants per la qualitat de les obres!

dissabte, 7 de novembre de 2020

Somnis - Llegendes del Manol IV

 

SOMNIS 

Amb els ulls mig clucs intentava tornar a la realitat. Feia un esforç per recordar el que havia viscut durant les últimes hores; tanmateix, sense obtenir-ne resultat. Se sentia cansada i nerviosa. Es va adonar que estava agafada fortament als llençols i, de sobte, quan ja es donava per vençuda, li va venir. Com una estrella fugaç que sempre passa en el moment més inesperat. Va entendre el seu malestar, la seva angoixa. Certament, no havia estat una nit agradable. Havia somiat en una mort, en un assassinat... Ella n’era la culpable? No ho recordava a la perfecció. Tan sols li apareixen imatges borroses a la ment, que li desfiguraven la claredat del que havia resultat ser foscor... del que havia resultat ser llargs rius de llàgrimes... 

Va decidir treure’s aquelles imatges del cap i viure el que encara podia ser un bon dia. Era diumenge. El seu únic dia lliure de la setmana. L’únic que creia important, ja que no estava sotmesa a ordres ni a obligacions. Simplement, feia el que li agradava. Acostumava a anar a passejar pel centre de Figueres, o al cinema amb alguna amiga. Però aquell dia se sentia diferent... Va decidir no trucar a cap amiga i sortir tota sola per Vilafant... Tenia ganes de pensar... Va arribar-se fins al Parc del Manol. No tenia per costum anar-hi, però, en els dies de confusió, trencava la rutina. Li agradava recordar les tardes al costat de la seva àvia, la qual, allí, sempre recitava algun dels seus contes. S’havia passat llargues hores escoltant-la mentre contemplava la bella fesomia del paisatge i gaudia de la tranquil·litat que aquest els oferia. De seguida es va adonar que aquella primavera no seria com les altres... Alguns arbres havien començat a florir, però amb una certa por i inseguretat. Els va intuir una mort en vida... Les primeres pluges de la primavera s’havien retardat i al seu voltant tot era sec i malenconiós. Com si aquells arbres s’haguessin de conformar a viure sense les seves principals necessitats. Malauradament, creia que cada vegada hi estaven més acostumats. Ningú els respectava. Ni a ells ni el seu entorn, ni els seus pocs habitants, que cada dia eren menys... El riu era brut, l’aigua no circulava, com una persona sense sang a les venes que no té força ni ganes de viure... Era tot tan trist... Si ho hagués sabut quan hi anava amb la seva àvia, ho hauria aprofitat més. Llavors, aquell entorn encara era net i agradable. Hauria aprofundit més en tot el que la seva àvia li havia ensenyat. Però tot just ara se n’adonava... quan ja era massa tard. Ara era quan començava a comprendre l’estimació que la seva àvia tenia per tot aquell paisatge... Tan sols ara compartia aquells sentiments de goig i admiració amb la que havia estat la seva mestra i alhora la seva gran amiga...

Va decidir caminar fins a la gorga blava. Era on més li agradava anar quan encara era una nena... Recordava que li agradava travessar el riu trepitjant aquelles quatre pedres que ara s’havien convertit en una passera de fusta. Recorda que, un cop a l’altra banda, tornava a travessar una i una altra vegada aquella aigua que llavors encara era vida... Fins que l’esgotament li deia prou i corria sota les alzines que enfosquien el seu rostre i també el de la seva àvia, la qual ja feia estona que reposava sota aquella gran i agradable ombra. Llavors s’asseia damunt la seva falda i li demanava que li expliqués algun conte. Que fos inventat... I que, sobretot, acabés bé, amb un final feliç...

Ara, sola, sota les mateixes alzines, sota la mateixa ombra... s’adonava que la vida no és cap conte, i que tampoc no sol acabar mai bé. S’adonava de la tristesa d’aquesta i de la seva pròpia ignorància fins aquell moment. Contemplava altra vegada el seu voltant... Era tot tan brut... Deixalles amuntegades unes sobre les altres feien que aquell panorama perdés la seva dolçor i la seva forma.  Pensava que si la seva àvia veiés tot allò ploraria. Potser aquelles llàgrimes serien la solució... Donarien sentit a la vida... Omplirien altra vegada el riu, alimentarien els arbres i les plantes, i aquests alimentarien els pocs animals que quedaven i els que ja no hi eren també...

Estava nerviosa. Enmig d’aquests pensaments s’hi havien difós altra vegada aquelles imatges borroses d’aquell estrany somni... No les havia pogut oblidar, però tampoc les havia pogut acabar d’entendre ni recordar-les amb detalls... No va poder aguantar més aquella situació. El seu nerviosisme la va vèncer i va fer el que el seu cos ja feia estona que desitjava, de forma contradictòria amb la seva ment... Va obrir la bossa i en va treure un paquet de cigarretes. Aquell que guardava per alguna situació de desesperació com la que se li estava presentant. En va treure una, inquieta, i se la va posar als llavis sense aturar-se a mirar-la. Va agafar l’encenedor i va fer aquell gest en contra de la seva pròpia raó. Comprenia que amb aquella primera xuclada donava fi a dues setmanes durant les quals havia aconseguit vèncer el vici...

La cigarreta la va tranquil·litzar una mica, però no li va aclarir les idees. Tampoc li va calmar aquell neguit incomprensible que li rondava pel cos des que s’havia despertat... Se sentia tan estranya... Estava cansada; va pensar que no havia estat una bona idea anar fins allà. Creia que no l’havia calmat gens... Va decidir acabar de fumar i anar-se’n a casa. A dormir i deixar aquell dia tan estrany enrere... Deixar que formés part del passat...

No va ser ben bé fins al migdia que va comprendre aquell malestar. Quan, des de la seva habitació, disposada a dormir, ho va sentir... Es va aixecar ràpidament del llit amb la intenció de mirar per la finestra. Aquells sons de sirena estridents van ser acompanyats per unes imatges impactants. Ja ho havia vist abans... Allò que ara veia amb una important claredat era el que havia somiat aquella darrera nit... Aquell era l’assassinat... Aquella era l’angoixa... Un ambient nerviós i poruc regnava en aquells moments al Parc del Manol. Ella s’ho mirava tot des de la finestra, sense atrevir-se a fer cap gest per tal de canviar aquell futur que, malauradament, era ja previsible. Plorava, mentre deixava que la resta actués, mentre deixava que el món continués girant sense cap intervenció seva. Deixava que les flames continuessin cremant... Que els milions d’éssers vius anessin abandonant aquell món de forma progressiva. Sofrint, o bé ràpidament, sense adonar-se ben bé del que passava. Deixava que els milers de famílies d’animals desapareguessin contínuament sense poder-se acomiadar de res ni de ningú... Els seguien milers d’arbres que havien marcat un passat. De ben segur que moltes parelles se n’havien fet un de seu. Era el seu refugi, el seu amagatall... O, simplement, el seu arbre... I sota la seva ombra havien après molts dels secrets de la vida que no es poden aprendre a l’escola. Secrets imprescindibles i que només junts podien assimilar. S’havien après a estimar i a desitjar-se i a conèixer-se... I tan sols tenien un únic testimoni que ara desapareixia sense avisar i sense ser avisat, sota aquelles flames de les quals només ella coneixia la causa.

 

 

 

  Amb els ulls mig clucs intentava tornar a la realitat. Feia un esforç per recordar el que havia viscut durant les últimes hores; tanmateix, sense obtenir-ne resultat. Se sentia cansada i nerviosa. Es va adonar que estava agafada fortament als llençols i, de sobte, quan ja es donava per vençuda, li va venir. Com una estrella fugaç que sempre passa en el moment més inesperat. Va recordar-ho tot amb la més nítida i impecable perfecció: la cigarreta, les flames... Va aixecar-se ràpidament del llit. Va mirar per la finestra i va respirar profundament després de comprovar que uns metres enllà hi tenia un paratge totalment verd. Va obrir la finestra de bat a bat. El bell cant de les orenetes tan sols era pertorbat pel rutinari soroll de l’autopista. Sense sirenes, ni crits que haguessin decidit afegir-se a formar part d’aquella cançó que tants anys feia que existia... Que tants anys feia que formava part del seu món i que no era fins que hi parava realment atenció quan s’adonava que seguia dringant. 

Des de la finestra, però, va reflexionar. Tot havia estat un somni. Tanmateix,  havia estat d’allò més real... Podia haver estat del tot cert. Es va adonar que per una simple cigarreta mal apagada pot morir un bosc sencer, poden morir milions de famílies d’éssers vius que, pel sol fet de ser-ho, tenen el dret a la vida... Poden deixar de respirar milions d’animals indefensos, però qui sap si amb sentiments amagats al fons d’un cor que ha bategat durant tota una vida... Que els ha acompanyat, de ben segur, en les aventures més inesperades. Tot havia estat un somni, però, qui podia assegurar el demà a tots aquells animals? Qui els podia protegir d’aquell món boig i incomprensible? Estava convençuda que, desgraciadament, poca gent estava disposada a fer res. Ho havien demostrat en els seus actes. Eren pocs els humans que els havien demostrat una mínima estimació. Dia rere dia. Sense embrutir-los l’entorn, sense fer-los mal. Simplement, respectant-los. I deixant-los viure amb el poc que necessitaven. Tan sols un ambient mínimament acceptable i acollidor. Era la seva casa, l’únic que tenien, i a ningú li agrada que li embrutin. Tenien el goig de compartir-la i això feia encara més gran el motiu pel qual s’havia de venerar.

Aquesta vegada estava totalment convençuda d’estar desperta... Aquells pensaments eren totalment reals. Estava disposada a difondre’ls, a compartir-los amb tothom. Volia explicar el seu estrany somni, fer comprendre la realitat... Mesurar els pocs espais verds que quedaven, i comptar els molts que encara podien desaparèixer si ningú no hi posava de la seva part.

 

per Marta Palomeras

 

Oriol i Zina - Llegendes del Manol III

 

                                          ORIOL I ZINA




Aquell matí, s’havia aplegat molta gent a la font de Can Massanet en motiu del II aplec del Manol i Palol Sabaldòria de Vilafant. Quan varen arribar-hi hi devia haver unes cent seixanta persones. De primer, es va quedar amb els seus pares, esperant la sortida, però finalment decidí de fer una volta i saludar els que coneixia. Al cap de poc, s’inicià la sortida i tothom es posà a caminar.

L’Albert li proposà que anés amb ell, però no va voler. Tampoc volia anar darrera els seus pares com un gosset, simplement volia anar al darrere i quedar-se sol. Tanmateix, li fou impossible esperar que tota la gent passés, ja que estava cap al mig. La gent l’empenyia encara que no ho fessin expressament, per tant pensà que millor seria esperar l’oportunitat de poder-s’hi posar. Per sort, al cap de molt poc, la gent s’aturà davant d’un número dels vint-i-nou que hi havien escampats per tot el recorregut que farien fins a arribar a Palol Sabaldòria. Cada número corresponia a un text que hi havia en un full que els havien repartit abans de sortir. Aquell número era l’u.

Mentre tothom llegia el text; que parlava de la font de Can Massanet, s’esmunyí entre la gentada i va anar a parar just davant de la font. No volia haver anat a parar allà, però no hi havia altre remei. Si volia anar al darrere, aquell era un bon lloc per esperar que la gent passés. Així doncs, s’esperà assegut en un “banc” de pedra que hi havia al costat de la font.

Quan tota la gent va haver passat, s’aixecà. De cop i volta, però, alguna cosa el va fer aturar. Acabava de sentir una veu fina i eixordadora, un crit, que curiosament provenia de sota la seva sabata:

-Ai! No em trepitgis, au, ui, quin mal! Quan surti de sota del teu miserable peu...veuràs!

-Qui és que diu això?- se sentí com un ridícul estúpid quan digué aquestes paraules.

-Que no ho veus que sóc jo?

-Qui ets tu?- estava fent un ridícul total.

-Qui vols que sigui! Una fulla d’alzina! I aixeca d’una vegada el teu peuot!

Ai que em desmaio! Una fulla d’alzina m’està parlant!- pensà- Des de quan les fulles parlen? Immediatament va retirar el peu, i en efecte, allà hi havia una fulla d’alzina escridassant-lo:

-Per fi! És que no pensaves aixecar el peu?- li digué mentre s’espolsava amb un suau gronxament cap  endavant i cap enrere.

-Ps...s...sí.- va aconseguir mormolar.

-Només sí! Sí! Sí! Sí! I una fulla aquí morint-se! Et sembla bé? Gairebé m’has aixafat!

-Para de sermonejar-me amb les teves històries!- xisclà ja empipat- A més, tu ets una fulla i la teva funció és estar-te a l’arbre i no a terra cridant. I una última cosa: tu ets una fulla d’alzina, per tant ets una fulla perenne! I les fulles perennes no cauen!

-No cauen, no cauen...! I tu què saps? Si he caigut de l’arbre ha sigut perquè un cop de tramuntana a cent quilòmetres per hora em va fer caure abans d’ahir!

-Prou! Prou! Jo me’n vaig!- n’estava tip d’aquella fulla- Mira on són els altres! Ara hauré de córrer si els vull atrapar! M’has fet perdre el temps! Adéu!- i més fluixet digué- Quina experiència més amarga...!

Va anar-se’n corrents sense mirar enrere i va atrapar els altres. Ja no tenia ganes d’anar al darrere, aquell desig s’havia dissolt com el sucre en el cafè i només notava el gust amarg d’aquella estranya experiència. “Amarg? Que potser és amarg sentir una fulla parlar?”- pensà després- “Més aviat és un fet extraordinari, però aquella fulla, cridava sens parar! No ho sé, per una banda és un fet amarg i per l’altre no.”

Va reunir-se amb l’Albert. Estava esbufegant. L’Albert li demanà:

-D’on véns corrent? Que potser t’has trobat el dimoni?

-Més o menys, m’he trobat...- contestà, però abans de ficar-se de peus a la galleda i dir que havia parlat amb una fulla que parlava, callà. No volia que l’Albert se li’n rigués.

-T’has trobat què?

-Res, res important. La pesada de la filla d’en Joan, aquella que té quatre anys, saps? Doncs els seus pares no la deixaven venir i no sé com ha marxat de casa i me l’he trobat a Can Massanet, abans de sortir. Per això, t’he dit que no volia venir. Havia de dur-la a casa seva, els seus pares es posarien histèrics si sabessin que la seva filleta ha anat pel Manol “sola”.- mentí, i se sorprengué que la mentida li hagués sortit força bé- Content ara el senyoret?

-Sí. D’acord, entesos Oriol. Però no cal que em diguis senyoret!

La mentida funcionà. L’Albert no preguntà res més sobre el tema. Tots dos romangueren callats fins que arribaren al quart número.

-Com? Ja som al número quatre!?- va exclamar l’Oriol.

-Sí, els altres ja els hem passat, mentre tu eres a dur la pesada de la Marta a casa seva.- respongué l’Albert.

L’Oriol llegí el número cinc, més per instint que per voluntat. Quan aixecà el cap en senyal que havia acabat de llegir el fragment, l’Albert li digué:

-T’hauries de tallar el cabell. El tens molt llarg i se t’hi enganxen moltes porqueries. Ara se t’hi ha enganxat una fulla.

-Doncs treu-me-la!- exclamà de cop. Un cop més pensà en aquella fulla d’alzina i temé que fos la que tenia al cap- I a més, a mi si se m’enganxen porqueries al cabell és el meu problema i si a mi m’agrada dur-lo llarg, l’hi duc. És que jo em fico em tu perquè tens el cabell curt?

-No cal que et posis així noi! Ara te la treus tu, la fulla.- l’Albert estava visiblement ofès i empipat.

L’Oriol es tragué la fulla, i, sense ni tan sols mirar-se-la, la llançà al terra i marxà del costat de l’Albert. També s’havia ofès, per una banda estava enfadat amb l’Albert, però per l’altra estava trist i avergonyit d’haver contestat d’aquella manera. Era una cosa que li passava sovint. Finalment, es sentí culpable i va anar a demanar-li disculpes.

L’Albert estava ofès. Li havia dit allò del cabell en bones intencions i l’Oriol s’havia posat com un histèric. De cop, però, es trobà l’Oriol al seu costat.

-Què vols? No t’havies enfadat?- li demanà.

-M’havia enfadat per una causa completament absurda, et demano perdó- li va dir l’Oriol.

-Perdonat! Amics?

-I tant! Va, per celebrar que he reconegut la meva estúpida equivocació en només cinc minuts, ens farem una foto plegats.

-D’acord!

L’Oriol, juntament amb l’Albert, cercà el seu pare i li demanà que els fes una fotografia. El disparador de la càmera va fer un “clic” i va disparar la foto dels dos amics. Al mateix temps que la foto es disparava, l’Oriol sentí una veu ja coneguda per ell, provinent de la seva jaqueta:

-Ei, quanta llum!- la veu, evidentment era la de la fulla.

Se separà de l’Albert amb l’excusa que més enrere havia vist una branca que li serviria de bastó i marxà. L’Albert, però, sabia que l’Oriol volia estar sol al darrere i el deixà. Un cop lluny de l’Albert mirà cap a la seva butxaca i veié la fulla, aquest cop però, contenta com unes castanyoles. El desig d’anar al darrere li augmentà. Va pensar que si volia conèixer la fulla i el seu poder de parlar, primer hauria d’excusar-se per la seva trepitjada involuntària.

-Ei! Ets tu! Quant temps! Perdona per haver-me comportat tan malament- digué amb to amable.

-No passa res, només m’has aixafat sense voler. A més tu no sabies que era a sota ni que parlava- respongué la fulla, igualment amb to d’amabilitat.

-Escolta, com et dius. Jo em dic Oriol.

-Jo em dic Zina. Encantada, Oriol.

-Igualment. Per cert, com t’has ficat a la meva butxaca?- l’Oriol estava encuriosit i alhora sorprès.

-Ui! És molt llarg d’explicar! Quan tu has marxat corrent de la font, recordes? Doncs l’aire que has produït ha fet que m’elevés i m’he enganxat al teu cabell. Llavors, aquell noi, t’ha dit que tenies una fulla al cap. No sé què ha passat, no ho sentit, però després tu m’has agafat i m’has tirat al terra i te’n has anat. Però, però...

-Però què? Segueix Zina!

-...L’Albert ha tingut el temps suficient  d’agafar-me i posar-me dins la butxaca del teu anorac, suposo que et volia fer una broma o venjar-se, perquè semblava enfadat.

-Així, gràcies a l’Albert, estem tu, una fulla, i, jo un noi parlant!

-Exacte! I ara digues-me: com és que hi ha tanta gent que està fent la ruta del Manol?

-És que fan un aplec del Manol i Palol Sabaldòria i fem aquesta ruta fins arribar a Palol.

-Ah! Aquesta ruta és fantàstica! No hi he anat mai però ha de ser fantàstica!

-Doncs, va anem! La gent ja és molt endavant. Sort que estan aturats allà. Si anem ràpid hi arribarem abans que es tornin a posar en marxa.

L’Oriol col·locà la fulla amb molt de compte dins la seva butxaca i arrencà a córrer. Va arribar al punt: la gent començava a moure’s i estava a la distància perfecta per no ser vist parlant amb la fulla. Quan tothom va haver passat el número, que era el cinc, es va treure la fulla de la butxaca, s’aturà davant del número, es tragué el tríptic informatiu de la butxaca i llegí el fragment número cinc en veu alta perquè la fulla ho sentís:

-Tot el territori que s’estén aigües amunt, així com la gorga es coneixen amb el nom de La Timba, possiblement a causa dels cingles que s’hi han format amb el pas del temps.

-Així que això és La Timba? N’havia sentit a parlar. És un lloc horrible. Fa temps s’hi estimbà un home. I a més és un abocador il·legal. Sento dir-t’ho, però els humans sou uns bruts. Dieu que voleu evitar la contaminació de tot el món i ni tan sols respecteu els pocs llocs verds que us queden més a prop!

-Però jo no hi llenço porqueria! Ni tan sols sabia que aquest lloc existís!

-Tu potser no, però molta gent sí. Em sap greu dir-te que us cregueu gent civilitzada, quan en realitat no sabeu ni conviure amb la natura que us envolta ni amb gent que és diferent a vosaltres. Però tornant a allò que deia...Encara que la vegetació tapi la major part de la brutícia, allà dalt hi ha un veritable niu de porqueria. Ningú; em refereixo a humans, vol admetre que allà hi ha un abocador de deixalles il·legal. Hi va haver fa uns mesos una neteja del Manol. La gent que hi va participar va fer una neteja,  per cert, una neteja perfecta! Però, aquest punt, el de La Timba no el van netejar. Caldria molta més gent i...molts dies!

L’Oriol restà pensatiu durant uns moments, cohibit per l’explicació esgarrifosa però real del greu problema del medi ambient de la fulla, i després digué:

-Tan greu és? Per què la gent no hi fa res?

-No ho sé, això voldria saber jo.

-Si pogués, hi voldria fer alguna cosa, però no puc!

-Sí que pots, tu sol no, però si reuneixes una colla ben gran d’amics, podràs!

-Sí! Ho intentaré!

-Així m’agrada!

-Va, anem que ens estem distanciant una mica massa.

La fulla s’endinsà en les profunditats de la confortable anorac de l’Oriol mentre ell caminava poc a poquet i amb molt de compte per no relliscar en l’humit i relliscós camí, situat al costat del Manol, seguint-ne el curs. Passaren, sempre a dos metres lluny de la resta, per gorgues, plantacions de pollancres, horts, esbarzers pels quals el camí hi passava pel mig i pel costat d’algun saüc. S’aturaren al número quinze, igual com havien fet en els anteriors. En aquest, però, la fulla hi parà una atenció impressionant i després digué:

-Almenys encara hi han ocells, carpes i teixons. No m’estranya, però. L’aigua és neta. Si hagués estat bruta no n’hi quedaria cap, d’aquests animals.

-Per què ho dius?

-Perquè si mantenim neta l’aigua del riu, aquests animals podran viure aquí durant molt temps. En canvi, si ara us dediqueu a tirar brossa al riu, en un futur pròxim aquests animals es moririen i farien trencar un ecosistema.

-T’entenc. Escolta, tu saps molt sobre el medi ambient, no?- digué l’Oriol mentre començava a avançar. Aquest cop es col·locà la fulla a la mà- Ets molt sàvia, Zina.

-Sí, però no et pensis, encara sóc molt joveneta. El vent m’ha fet caure de l’arbre molt aviat.

-I al terra com vius? No és el mateix que viure a l’arbre. A l’arbre hi tens una funció: recollir la llum per a la fotosíntesis i t’arriba l’aliment a través dels “filaments” que tens. Però no ets a l’arbre, i per tan no tens aliment. I...i...i...et moriràs aviat.

-No et pensis. L’aliment no és un problema. Un cop una fulla cau de l’arbre no necessita menjar. I no moriré fins que no em converteixi en humus. I per això queden uns quants mesos, potser anys. Encara estic molt verda.

L’Oriol es posar a riure de content perquè a la fulla encara li quedava força temps de vida i també va riure per allò de “encara estic molt verda”. No sabia perquè, ja que sabia que si una fulla cau al terra al cap d’un temps es torna marró. Però li va fer gràcia.

-Escolta, Oriol. -digué la fulla mentre passaven per sota uns lledoners on hi havia el número vint-i-quatre- m’agradaria viure a la vora del Manol.

-I per què no hi vius?

-No puc...No podia! Sí que puc! Gràcies a tu!

-Gràcies a mi? -l’Oriol estava estranyat.

-Sí, perquè tu, en certa manera, m’hi has dut. I, si us plau...em podràs deixar vora la riba quan...ens haguem de dir adéu.

L’Oriol es mirà la fulla amb expressió trista. Sabia que l’hora de dir-se adéu, el més segur per sempre no tardaria en arribar. Els números s’anaren succeint: vint-i-cinc, vint-i-sis,...fins al vint-i-nou. Després, Palol Sabaldòria seria el centre d’atenció. Quan hi arribaren tothom estava escoltant un home que explicava la història de les ruïnes que hi han: una església pre-romànica i un tros de castell.


L’estona passà: l’Oriol i la fulla tastaren les “pomes de relleno”, el plat típic de Vilafant. També miraren els diferents logotips d’un concurs que hi havia exposats, fulls que parlaven de les ruïnes de Palol i dels diferent estris que s’hi han trobat i escoltaren sardanes. La fulla, que no havia sentit mai cap sardana digué:

-Quina música tan alegre!

-Alegre? És molt repetitiva.

-Sí, però la trobo alegre. Què fan aquella gent d’allà?

-Ballen les sardanes. Vols que te’n ensenyi?

-De debò? M’encantaria!

L’Oriol ensenyà a la fulla a ballar una sardana, cosa difícil per ella. I ell tampoc era un expert, però se’n sortí prou bé:

-Curts: un, dos. No...així...Ho veus? Ara, molt bé. Llargs: un, dos, tres...Així, molt bé. Saltironets: un, dos, tres...No...així...Tampoc...Ara, perfecte.

Cap a tres quarts de dues, la gent anà marxant. Era hora de dir-se adéu. L’Oriol, amb la fulla a la mà, s’acostà lentament, vora uns canyissars, on també hi havia una alzina, cosa que trobà molt estranya.

-Aquí?- preguntà.

-Sí, m’agrada: és vora el riu i sota una alzina -digué Zina.

Va deixar la Zina poc a poc al terra i s’assegué al seu costat.

-No t’oblidaré mai- digué- Ets la fulla més meravellosa del món.

-Jo tampoc t’oblidaré. No sé com et puc agrair el que has fet per mi.

-No ha estat res- respongué mentre amb el dit índex “amanyaga” suaument la punta de la fulla.

-Espero que ens tornem a veure.

-No ho sé. Potser sí. Adéu Zina...

-Adéu Oriol...fins una altra.

I així els dos amics se separaren. Quan l’Oriol marxà, una llàgrima sorgí dels invisibles ulls de Zina mentre poc a poc, s’ajeia a terra, per adoptar l’aparença d’una fulla d’alzina corrent. L’Oriol pujà altre cop a Palol on es trobà els seus pares, que l’esperaren. Abans de marxar, però, anà a dir adéu a l’Albert. Tanmateix, aquest ja era fora, així que s’afanyà a atrapar els seus pares.

Feren la ruta, però al revés per arribar al poble. Un cop a casa seva, pujà a la seva habitació, i, sense reprimir les llàgrimes, obrí la finestra i mirà cap al Manol. No oblidaria mai aquell dia. Estava trist, però sabia que Zina estava on sempre havia desitjat i ell tenia una amistat que ningú mai havia tingut.

 

 

per Anna Maria Agustí