dissabte, 7 de novembre de 2020

Oriol i Zina - Llegendes del Manol III

 

                                          ORIOL I ZINA




Aquell matí, s’havia aplegat molta gent a la font de Can Massanet en motiu del II aplec del Manol i Palol Sabaldòria de Vilafant. Quan varen arribar-hi hi devia haver unes cent seixanta persones. De primer, es va quedar amb els seus pares, esperant la sortida, però finalment decidí de fer una volta i saludar els que coneixia. Al cap de poc, s’inicià la sortida i tothom es posà a caminar.

L’Albert li proposà que anés amb ell, però no va voler. Tampoc volia anar darrera els seus pares com un gosset, simplement volia anar al darrere i quedar-se sol. Tanmateix, li fou impossible esperar que tota la gent passés, ja que estava cap al mig. La gent l’empenyia encara que no ho fessin expressament, per tant pensà que millor seria esperar l’oportunitat de poder-s’hi posar. Per sort, al cap de molt poc, la gent s’aturà davant d’un número dels vint-i-nou que hi havien escampats per tot el recorregut que farien fins a arribar a Palol Sabaldòria. Cada número corresponia a un text que hi havia en un full que els havien repartit abans de sortir. Aquell número era l’u.

Mentre tothom llegia el text; que parlava de la font de Can Massanet, s’esmunyí entre la gentada i va anar a parar just davant de la font. No volia haver anat a parar allà, però no hi havia altre remei. Si volia anar al darrere, aquell era un bon lloc per esperar que la gent passés. Així doncs, s’esperà assegut en un “banc” de pedra que hi havia al costat de la font.

Quan tota la gent va haver passat, s’aixecà. De cop i volta, però, alguna cosa el va fer aturar. Acabava de sentir una veu fina i eixordadora, un crit, que curiosament provenia de sota la seva sabata:

-Ai! No em trepitgis, au, ui, quin mal! Quan surti de sota del teu miserable peu...veuràs!

-Qui és que diu això?- se sentí com un ridícul estúpid quan digué aquestes paraules.

-Que no ho veus que sóc jo?

-Qui ets tu?- estava fent un ridícul total.

-Qui vols que sigui! Una fulla d’alzina! I aixeca d’una vegada el teu peuot!

Ai que em desmaio! Una fulla d’alzina m’està parlant!- pensà- Des de quan les fulles parlen? Immediatament va retirar el peu, i en efecte, allà hi havia una fulla d’alzina escridassant-lo:

-Per fi! És que no pensaves aixecar el peu?- li digué mentre s’espolsava amb un suau gronxament cap  endavant i cap enrere.

-Ps...s...sí.- va aconseguir mormolar.

-Només sí! Sí! Sí! Sí! I una fulla aquí morint-se! Et sembla bé? Gairebé m’has aixafat!

-Para de sermonejar-me amb les teves històries!- xisclà ja empipat- A més, tu ets una fulla i la teva funció és estar-te a l’arbre i no a terra cridant. I una última cosa: tu ets una fulla d’alzina, per tant ets una fulla perenne! I les fulles perennes no cauen!

-No cauen, no cauen...! I tu què saps? Si he caigut de l’arbre ha sigut perquè un cop de tramuntana a cent quilòmetres per hora em va fer caure abans d’ahir!

-Prou! Prou! Jo me’n vaig!- n’estava tip d’aquella fulla- Mira on són els altres! Ara hauré de córrer si els vull atrapar! M’has fet perdre el temps! Adéu!- i més fluixet digué- Quina experiència més amarga...!

Va anar-se’n corrents sense mirar enrere i va atrapar els altres. Ja no tenia ganes d’anar al darrere, aquell desig s’havia dissolt com el sucre en el cafè i només notava el gust amarg d’aquella estranya experiència. “Amarg? Que potser és amarg sentir una fulla parlar?”- pensà després- “Més aviat és un fet extraordinari, però aquella fulla, cridava sens parar! No ho sé, per una banda és un fet amarg i per l’altre no.”

Va reunir-se amb l’Albert. Estava esbufegant. L’Albert li demanà:

-D’on véns corrent? Que potser t’has trobat el dimoni?

-Més o menys, m’he trobat...- contestà, però abans de ficar-se de peus a la galleda i dir que havia parlat amb una fulla que parlava, callà. No volia que l’Albert se li’n rigués.

-T’has trobat què?

-Res, res important. La pesada de la filla d’en Joan, aquella que té quatre anys, saps? Doncs els seus pares no la deixaven venir i no sé com ha marxat de casa i me l’he trobat a Can Massanet, abans de sortir. Per això, t’he dit que no volia venir. Havia de dur-la a casa seva, els seus pares es posarien histèrics si sabessin que la seva filleta ha anat pel Manol “sola”.- mentí, i se sorprengué que la mentida li hagués sortit força bé- Content ara el senyoret?

-Sí. D’acord, entesos Oriol. Però no cal que em diguis senyoret!

La mentida funcionà. L’Albert no preguntà res més sobre el tema. Tots dos romangueren callats fins que arribaren al quart número.

-Com? Ja som al número quatre!?- va exclamar l’Oriol.

-Sí, els altres ja els hem passat, mentre tu eres a dur la pesada de la Marta a casa seva.- respongué l’Albert.

L’Oriol llegí el número cinc, més per instint que per voluntat. Quan aixecà el cap en senyal que havia acabat de llegir el fragment, l’Albert li digué:

-T’hauries de tallar el cabell. El tens molt llarg i se t’hi enganxen moltes porqueries. Ara se t’hi ha enganxat una fulla.

-Doncs treu-me-la!- exclamà de cop. Un cop més pensà en aquella fulla d’alzina i temé que fos la que tenia al cap- I a més, a mi si se m’enganxen porqueries al cabell és el meu problema i si a mi m’agrada dur-lo llarg, l’hi duc. És que jo em fico em tu perquè tens el cabell curt?

-No cal que et posis així noi! Ara te la treus tu, la fulla.- l’Albert estava visiblement ofès i empipat.

L’Oriol es tragué la fulla, i, sense ni tan sols mirar-se-la, la llançà al terra i marxà del costat de l’Albert. També s’havia ofès, per una banda estava enfadat amb l’Albert, però per l’altra estava trist i avergonyit d’haver contestat d’aquella manera. Era una cosa que li passava sovint. Finalment, es sentí culpable i va anar a demanar-li disculpes.

L’Albert estava ofès. Li havia dit allò del cabell en bones intencions i l’Oriol s’havia posat com un histèric. De cop, però, es trobà l’Oriol al seu costat.

-Què vols? No t’havies enfadat?- li demanà.

-M’havia enfadat per una causa completament absurda, et demano perdó- li va dir l’Oriol.

-Perdonat! Amics?

-I tant! Va, per celebrar que he reconegut la meva estúpida equivocació en només cinc minuts, ens farem una foto plegats.

-D’acord!

L’Oriol, juntament amb l’Albert, cercà el seu pare i li demanà que els fes una fotografia. El disparador de la càmera va fer un “clic” i va disparar la foto dels dos amics. Al mateix temps que la foto es disparava, l’Oriol sentí una veu ja coneguda per ell, provinent de la seva jaqueta:

-Ei, quanta llum!- la veu, evidentment era la de la fulla.

Se separà de l’Albert amb l’excusa que més enrere havia vist una branca que li serviria de bastó i marxà. L’Albert, però, sabia que l’Oriol volia estar sol al darrere i el deixà. Un cop lluny de l’Albert mirà cap a la seva butxaca i veié la fulla, aquest cop però, contenta com unes castanyoles. El desig d’anar al darrere li augmentà. Va pensar que si volia conèixer la fulla i el seu poder de parlar, primer hauria d’excusar-se per la seva trepitjada involuntària.

-Ei! Ets tu! Quant temps! Perdona per haver-me comportat tan malament- digué amb to amable.

-No passa res, només m’has aixafat sense voler. A més tu no sabies que era a sota ni que parlava- respongué la fulla, igualment amb to d’amabilitat.

-Escolta, com et dius. Jo em dic Oriol.

-Jo em dic Zina. Encantada, Oriol.

-Igualment. Per cert, com t’has ficat a la meva butxaca?- l’Oriol estava encuriosit i alhora sorprès.

-Ui! És molt llarg d’explicar! Quan tu has marxat corrent de la font, recordes? Doncs l’aire que has produït ha fet que m’elevés i m’he enganxat al teu cabell. Llavors, aquell noi, t’ha dit que tenies una fulla al cap. No sé què ha passat, no ho sentit, però després tu m’has agafat i m’has tirat al terra i te’n has anat. Però, però...

-Però què? Segueix Zina!

-...L’Albert ha tingut el temps suficient  d’agafar-me i posar-me dins la butxaca del teu anorac, suposo que et volia fer una broma o venjar-se, perquè semblava enfadat.

-Així, gràcies a l’Albert, estem tu, una fulla, i, jo un noi parlant!

-Exacte! I ara digues-me: com és que hi ha tanta gent que està fent la ruta del Manol?

-És que fan un aplec del Manol i Palol Sabaldòria i fem aquesta ruta fins arribar a Palol.

-Ah! Aquesta ruta és fantàstica! No hi he anat mai però ha de ser fantàstica!

-Doncs, va anem! La gent ja és molt endavant. Sort que estan aturats allà. Si anem ràpid hi arribarem abans que es tornin a posar en marxa.

L’Oriol col·locà la fulla amb molt de compte dins la seva butxaca i arrencà a córrer. Va arribar al punt: la gent començava a moure’s i estava a la distància perfecta per no ser vist parlant amb la fulla. Quan tothom va haver passat el número, que era el cinc, es va treure la fulla de la butxaca, s’aturà davant del número, es tragué el tríptic informatiu de la butxaca i llegí el fragment número cinc en veu alta perquè la fulla ho sentís:

-Tot el territori que s’estén aigües amunt, així com la gorga es coneixen amb el nom de La Timba, possiblement a causa dels cingles que s’hi han format amb el pas del temps.

-Així que això és La Timba? N’havia sentit a parlar. És un lloc horrible. Fa temps s’hi estimbà un home. I a més és un abocador il·legal. Sento dir-t’ho, però els humans sou uns bruts. Dieu que voleu evitar la contaminació de tot el món i ni tan sols respecteu els pocs llocs verds que us queden més a prop!

-Però jo no hi llenço porqueria! Ni tan sols sabia que aquest lloc existís!

-Tu potser no, però molta gent sí. Em sap greu dir-te que us cregueu gent civilitzada, quan en realitat no sabeu ni conviure amb la natura que us envolta ni amb gent que és diferent a vosaltres. Però tornant a allò que deia...Encara que la vegetació tapi la major part de la brutícia, allà dalt hi ha un veritable niu de porqueria. Ningú; em refereixo a humans, vol admetre que allà hi ha un abocador de deixalles il·legal. Hi va haver fa uns mesos una neteja del Manol. La gent que hi va participar va fer una neteja,  per cert, una neteja perfecta! Però, aquest punt, el de La Timba no el van netejar. Caldria molta més gent i...molts dies!

L’Oriol restà pensatiu durant uns moments, cohibit per l’explicació esgarrifosa però real del greu problema del medi ambient de la fulla, i després digué:

-Tan greu és? Per què la gent no hi fa res?

-No ho sé, això voldria saber jo.

-Si pogués, hi voldria fer alguna cosa, però no puc!

-Sí que pots, tu sol no, però si reuneixes una colla ben gran d’amics, podràs!

-Sí! Ho intentaré!

-Així m’agrada!

-Va, anem que ens estem distanciant una mica massa.

La fulla s’endinsà en les profunditats de la confortable anorac de l’Oriol mentre ell caminava poc a poquet i amb molt de compte per no relliscar en l’humit i relliscós camí, situat al costat del Manol, seguint-ne el curs. Passaren, sempre a dos metres lluny de la resta, per gorgues, plantacions de pollancres, horts, esbarzers pels quals el camí hi passava pel mig i pel costat d’algun saüc. S’aturaren al número quinze, igual com havien fet en els anteriors. En aquest, però, la fulla hi parà una atenció impressionant i després digué:

-Almenys encara hi han ocells, carpes i teixons. No m’estranya, però. L’aigua és neta. Si hagués estat bruta no n’hi quedaria cap, d’aquests animals.

-Per què ho dius?

-Perquè si mantenim neta l’aigua del riu, aquests animals podran viure aquí durant molt temps. En canvi, si ara us dediqueu a tirar brossa al riu, en un futur pròxim aquests animals es moririen i farien trencar un ecosistema.

-T’entenc. Escolta, tu saps molt sobre el medi ambient, no?- digué l’Oriol mentre començava a avançar. Aquest cop es col·locà la fulla a la mà- Ets molt sàvia, Zina.

-Sí, però no et pensis, encara sóc molt joveneta. El vent m’ha fet caure de l’arbre molt aviat.

-I al terra com vius? No és el mateix que viure a l’arbre. A l’arbre hi tens una funció: recollir la llum per a la fotosíntesis i t’arriba l’aliment a través dels “filaments” que tens. Però no ets a l’arbre, i per tan no tens aliment. I...i...i...et moriràs aviat.

-No et pensis. L’aliment no és un problema. Un cop una fulla cau de l’arbre no necessita menjar. I no moriré fins que no em converteixi en humus. I per això queden uns quants mesos, potser anys. Encara estic molt verda.

L’Oriol es posar a riure de content perquè a la fulla encara li quedava força temps de vida i també va riure per allò de “encara estic molt verda”. No sabia perquè, ja que sabia que si una fulla cau al terra al cap d’un temps es torna marró. Però li va fer gràcia.

-Escolta, Oriol. -digué la fulla mentre passaven per sota uns lledoners on hi havia el número vint-i-quatre- m’agradaria viure a la vora del Manol.

-I per què no hi vius?

-No puc...No podia! Sí que puc! Gràcies a tu!

-Gràcies a mi? -l’Oriol estava estranyat.

-Sí, perquè tu, en certa manera, m’hi has dut. I, si us plau...em podràs deixar vora la riba quan...ens haguem de dir adéu.

L’Oriol es mirà la fulla amb expressió trista. Sabia que l’hora de dir-se adéu, el més segur per sempre no tardaria en arribar. Els números s’anaren succeint: vint-i-cinc, vint-i-sis,...fins al vint-i-nou. Després, Palol Sabaldòria seria el centre d’atenció. Quan hi arribaren tothom estava escoltant un home que explicava la història de les ruïnes que hi han: una església pre-romànica i un tros de castell.


L’estona passà: l’Oriol i la fulla tastaren les “pomes de relleno”, el plat típic de Vilafant. També miraren els diferents logotips d’un concurs que hi havia exposats, fulls que parlaven de les ruïnes de Palol i dels diferent estris que s’hi han trobat i escoltaren sardanes. La fulla, que no havia sentit mai cap sardana digué:

-Quina música tan alegre!

-Alegre? És molt repetitiva.

-Sí, però la trobo alegre. Què fan aquella gent d’allà?

-Ballen les sardanes. Vols que te’n ensenyi?

-De debò? M’encantaria!

L’Oriol ensenyà a la fulla a ballar una sardana, cosa difícil per ella. I ell tampoc era un expert, però se’n sortí prou bé:

-Curts: un, dos. No...així...Ho veus? Ara, molt bé. Llargs: un, dos, tres...Així, molt bé. Saltironets: un, dos, tres...No...així...Tampoc...Ara, perfecte.

Cap a tres quarts de dues, la gent anà marxant. Era hora de dir-se adéu. L’Oriol, amb la fulla a la mà, s’acostà lentament, vora uns canyissars, on també hi havia una alzina, cosa que trobà molt estranya.

-Aquí?- preguntà.

-Sí, m’agrada: és vora el riu i sota una alzina -digué Zina.

Va deixar la Zina poc a poc al terra i s’assegué al seu costat.

-No t’oblidaré mai- digué- Ets la fulla més meravellosa del món.

-Jo tampoc t’oblidaré. No sé com et puc agrair el que has fet per mi.

-No ha estat res- respongué mentre amb el dit índex “amanyaga” suaument la punta de la fulla.

-Espero que ens tornem a veure.

-No ho sé. Potser sí. Adéu Zina...

-Adéu Oriol...fins una altra.

I així els dos amics se separaren. Quan l’Oriol marxà, una llàgrima sorgí dels invisibles ulls de Zina mentre poc a poc, s’ajeia a terra, per adoptar l’aparença d’una fulla d’alzina corrent. L’Oriol pujà altre cop a Palol on es trobà els seus pares, que l’esperaren. Abans de marxar, però, anà a dir adéu a l’Albert. Tanmateix, aquest ja era fora, així que s’afanyà a atrapar els seus pares.

Feren la ruta, però al revés per arribar al poble. Un cop a casa seva, pujà a la seva habitació, i, sense reprimir les llàgrimes, obrí la finestra i mirà cap al Manol. No oblidaria mai aquell dia. Estava trist, però sabia que Zina estava on sempre havia desitjat i ell tenia una amistat que ningú mai havia tingut.

 

 

per Anna Maria Agustí 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari