FESTA DEL MANOL (25è APLEC) - 9 D'OCTUBRE DE 2022

 

La Llegenda del Manol - Llegendes del Manol V

Gràcies al FESTIVALDÒRIA 2021 i el seu concurs de llegendes, el riu compta amb una nova història que us convidem a llegir:

La Llegenda del Manol

Fa molt de temps, quan Palol Sabaldòria encara no tenia aquest nom, hi vivia una família de tres generacions: àvies, pares, mares i fills, cosins i cosines, tietes i nebots, en tres cases molt juntetes, a la vora del Manol. El riu, llavors, era molt més cabalós, portava aigua tot l’any, i les seves ribes eren riques en arbres vells, joncars, canyissars, que sustentaven una abundant població d’ocells de ribera, merles, bernats pescaires, blauets i moltes classes d’ànecs. 

A l’estiu, els cosins i cosines anaven a pescar al riu, carpes, truites, crancs, i anguiles. De tant en tant, veien alguna llúdriga que s’amagava ràpidament en sentir-los.

La família cultivava un hort a la vora de les cases, i els pares i tiets anaven a fer feines al camp o als pobles del costat, i les mares i tietes tenien cura de les cases, de la mainada, de l’hort. Feien el dinar i rentaven la roba. Anaven a buscar llenya i amb les cendres de la llar feien sabó. Munyien les cabres i feien formatge. Vivien tots en pau amb la natura que els envoltava, i la natura era amable amb ells.

Un dia, la filla mitjana va anar a rentar la roba al riu. Baixava fins la riba i caminava pel sender del costat, aigües amunt, fins una gorga formada per una raconada de la llera, molt fonda. A l’estiu, li agradava banyar-se allà amb els germans i cosins. Es podien llençar des de la timba. A l’hivern, en la mateixa raconada es formava una petita platja que li permetia ficar la roba a l’aigua sense mullar-se gaire.  

Aquell dia de finals d’estiu, volia banyar-se abans de rentar la roba, o potser al mateix temps. Va apropar-se a l’aigua i va mirar el seu reflex a la quieta superfície de la gorga. Els peixos que hi nedaven es van espantar i van marxar d’una revolada, provocant ones a la superfície de l’aigua, que van esborrar el seu reflex.

Quan l’aigua s’aquietà, li va semblar que veia unes dones al fons de l’aigua, que li indicaven alguna cosa que no va saber interpretar. Eren dones d’aigua, segur. La seva àvia, durant les llargues tardes d’hivern vora el foc, els explicava històries sobre aquestes fades aquàtiques, que vivien al Manol i ja els havia advertit, en moltes ocasions, que les dones d’aigua no portaven bones notícies, ans al contrari, presagiaven desgràcies.

Tot seguit, les dones d’aigua van desaparèixer i el nivell del riu va començar a minvar. Minvava i minvava i el riu es quedava sense aigua. La jove assistia a l’esdeveniment amb ulls incrèduls i la boca badada, mentre veia com els peixos panteixaven, les tortugues quedaven a la vista i, al seu voltant, els ocells callaven de cop.

De sobte, enmig del silenci, va sentir remor de cavalls i armadures, i, tot seguit, els crits de la mare i de la gent de la seva família. Va deixar la roba allà mateix, i va córrer cap a casa.

En arribar, només va trobar mort i desolació. Uns cavallers negres marxaven galopant fent crits estridents envoltats d’un núvol de pols. Hi havia foc al paller i a les teulades de les tres cases. Els malfactors s’endugueren el menjar i el que no es van emportar, ho van destruir. La mare, les tietes, els cosins i cosines jeien per terra, en postures estranyes, sense vida.

La noia es va posar tant trista que va tornar al riu a consolar-se. Va plorar i plorar, i les seves llàgrimes  queien a la llera seca del Manol, alimentant el cabal del riu, que va començar a créixer. Va plorar tant, que el Manol es va desbordar. Les aigües baixaven amb fúria, emportant-se troncs i pedres per davant.

Els lladres facinerosos, que s’havien aturat a abeurar les cavalcadures al riu, no van poder escapar de la Manolada, i les aigües enfadades se’ls van emportar. Diuen les males llengües que van aparèixer, cavalls i cavallers, ofegats, als aiguamolls de Castelló d’Empúries.

A partir de llavors, el Manol recorda aquest fet llunyà cada any, i les seves aigües desapareixen a finals d’estiu i tornen amb fúria a la tardor.

Per Alicia Herrera

Símbia - Llegendes del Manol II

 

*Símbia *

                                                                                                              Dibuix de Llorenç Pascua 

El llarg hivern s’havia esmunyit silenciós i donava pas als jorns de primavera clars i lluminosos que convidaven a gaudir de llargues passejades pels paratges del Casal de Sabaldòria. Alió es sentia més feliç que mai: amb els seus tretze anys ja demostrava, a tots aquells qui el coneixien, un cor honrat, generós i disposat a ajudar qualsevol criatura desvalguda. Aquests trets, inequívocament, els havia heredat dels seus pares: el noble Bernat de Palol, que feia pocs mesos que havia arribat de les Creuades, i la fidel madona Adelaida que des del retorn del seu marit havia recuperat el somriure més encisador.

L’extrema sensibilitat i les extraordinàries ganes d’ aprendre coses noves envaïen el jove adolescent i l’encaminaven, sovint, a la lectura de llibres que l’ajudaven a formar-se i li  despertaven la imaginació i la curiositat. Aquell vespre les últimes paraules que li havia permès de llegir el sol abans d’ amagar-se rere les muntanyes l’havien deixat meravellat:

“La Çerena sí és una creatura molt meravellosa e l’ha-n’i de tres maneres i la una es mig peixe mig fembra, l’altra és mig oçele mig fembra i altra és mig cavalle mig fembra. Aquella qui és feta així com a peix e fembra, si ha tan dolsa veu que tot hom qui la hoja cantar si acosta volenter per hoyr-la, e plau-li tant la veu del seu cant que si adorm”

Tan absort es trobava el jove imaginant la dolçor de la veu d’ aquell personatge de llegenda que ni tan sols es va adonar que ja era negra nit. Fou llavors, just quan passava pel costat del molí, que es desvetllà de sobte en sentir els laments i sospirs d’ un plor ofegat que sorgien del riu Manol. Els seus instints de fraternitat i ajuda al pròxim van fer-lo acostar, immediatament, a la vora de les aigües per tal d’ oferir ajuda a aquella criatura desesperada, però, l’ espectacle que veié gràcies a la llum de la lluna el deixà astorat, bocabadat i admirat: no es tractava d’ un infant perdut, ni d’ un vianant que s’estava ofegant dins les tenebroses aigües, ni del murmuri del vent que li estava jugant una mala passada. Res d’ això! Davant seu podia contemplar, ni més ni menys, que el bell rostre de Símbia, la dona d’ aigua del riu Manol! N’havia sentit tantes històries que era com si ja la conegués tot i que no l’ havia vista mai.

Les dones d’ aigua, segons el que ell havia sentit explicar, habitaven en rics palaus al fons d’ estanys, rius, fonts, gorgs i llocs frescals i humits. Tot l’encís i l’harmonia d’aquests indrets es personificava en els seus vestits, en el seu cos seductor, en el seu esguard captivador i en la seva meravellosa veu. Una vegada, Alió havia sentit explicar a un pescador del nord que anava en direcció al Cap de Creus i que s’ havia aturat a fer nit al Casal de Sabaldòria, que  aquell que fora capaç de posseir una peça de roba d’alguna d’aquestes belles dames tindria la sort assegurada durant tota la seva vida.

En concret, també havia sentit a parlar de Símbia. L’ havien vista en diferents punts del riu Manol i tothom afirmava que el seu cos d’ aigua s’ envoltava  d’un llarg vestit blanc amb peixos brodats en fil d’or que brillaven igual que els seus castanys i rinxolats cabells donant la més extraordinària lluminositat a la foscor tenebrosa d’aquells grans ulls, talment com si de dos estels es tractés.

En aquell moment, però, la mirada era trista i el rostre suplicant i amarat de llàgrimes. Alió no pogué reprimir l’ impuls i amb veu ferma es dirigí a la dama:

-Símbia, què us passa? Qui ha gosat esborrar el vostre somriure?

Ella dubtà uns segons abans de començar a parlar, i finalment, amb un fil de veu, digué:

-Alió, la meva pena és tan gran que no puc deixar de plorar i plorar ...

-Però per què? –va afegir el jove cada vegada més sorprès-. Digueu-me Símbia en què us puc ajudar i de bon grat ho faré.

-No hi tinc cap dret –afegí ella amb veu culpable-. Molsosa, les meves germanes, i tants altres m’havien previngut una i altra vegada, però jo no he sabut seguir els seus consells i ara haig de pagar la meva culpa, jo, i el pobre Guillem...

-El pobre Guillem! -va repetir Alió-. Símbia, us ho suplico, expliqueu-me la vostra història potser així sabré entendre de què m’esteu parlant!

Se la veia preocupada. No sabia per on començar. Agraïa, però, que aquell noble jove  s’ interessés pels seus problemes i volgués escoltar-los. Adoptà un aire més serè i dirigint una mirada furtiva i resignada a la lluna, començà a parlar:

-Com vos ja deveu saber, les dones d’ aigua tenim el do de saber cantar com els ocells i de retenir les més belles i estranyes melodies. Doncs bé, jo tenia per costum, les nits de lluna plena, passejar-me amunt i avall per les aigües del riu Manol entonant cançons de tota mena. Un dia que passava per aquí, just al costat del molí, vaig sentir una veu greu, suau i tan meravellosa que no vaig poder evitar d’ amagar-me darrera una roca i descobrir d’ on provenia. Al cap de poca estona una raig de lluna em va mostrar l’ origen d’ aquella música. Es tractava de la veu de Guillem, el fill petit del moliner. Vaig restar allí quieta fins que es va acabar l’ espectacle i llavors vaig seguir el meu camí, guardant aquell record com un tresor. La meva curiositat, però, era tan gran que la història no es va acabar aquí. Cada nit de lluna plena m’acostava al molí i Guillem sempre hi era cantant la mateixa cançó trista i penetrant. Una nit no ho vaig poder evitar i com si tingués la necessitat de consolar-lo m’ hi vaig apropar i vaig unir la meva veu a la seva. Ell em va veure, va somriure però, no va parar de cantar. Fou prodigiós! Els matisos de les nostres veus ressonaven en la nit i el nostre deliri s’ escampava per les aigües ... Després, retornat a la realitat vaig voler saber perquè no era feliç. No em va costar gaire endevinar-ho. Els seu cos bru i fornit pel dur treball, els seus ulls verds, el seu cabell llarg i rinxolat, i la seva condició social, retenien a l’interior el cor d’ un poeta i la sensibilitat més desbordant. Vam fer-nos amics. Ell m’ explicava els seus somnis i jo l’ escoltava embadalida, llavors cantàvem i no ens acomiadàvem fins que els primers raig del sol despuntaven des del mar.

Símbia va fer una pausa i va mirar a Alió dirigint-li un somriure com si el record d’aquells temps tan feliços li haguessin retornat l’alegria per uns instants.

-Continueu, us ho prego –va demanar-li impacient el jove.

La cara de la dona d’aigua va tornar-se a desconsolar, i obrí els llavis per prosseguir amb el seu relat:

-Visquérem en aquest somni d’ aigua, lluna, cançons i comprensió sense adonar-nos, innocents, del que estava naixent entre nosaltres. Jo, irreflexivament, vaig deixar que succeís la cosa de la qual m’ havien previngut durant tota la meva vida: vaig permetre barrejar dos mons que poden conviure en harmonia si ho fan separadament. Jo vaig desafiar les lleis de la natura volent unir allò impossible d’ unir: el món dels humans, el vostre món, i el món de les llegendes, el meu món!

Dites aquestes paraules esclafí a plorar,  però abans que Alió tingués temps de consolar-la, tornà a parlar:

-Ara ha arribat el moment de pagar per la nostra falta. Els pares de Guillem volen que el jove es comprometi en matrimoni amb una pubilla de la contrada que té totes les virtuts que es puguin desitjar. Guillem no vol decebre els pares, però tampoc vol fer desgraciada a la pobra noia. Ell mai no podrà estimar-la, perquè ara... el seu cor és meu!

Aliò, que ho havia estat escoltant tot amb gran interès, començava a comprendre l’estat d’ànim de Símbia. Llavors li va preguntar:

-Quina determinació ha pres Guillem?

-Després de pensar-ho molt -va continuar dient la dona d’ aigua- ha decidit que el millor que podia fer era marxar d’ aquest territori, cap a un país llunyà. Això li provoca un gran dolor, car haurà d’ abandonar la llar, la seva terra estimada, la gent que l’ ha vist créixer... No ens tornarem a veure mai més! Mai més! Enteneu ara la meva desesperació?

Alió va moure el cap afirmativament. Va admirar, silenciosament,  aquell jove moliner que s’ oposava a trair els seus sentiments i a enganyar algú innocent que de cap manera no s’ ho mereixia, encara que això suposés abandonar tot alló que estimava i en coseqüència, també a Símbia. Va tornar a interrogar la dama:

-I doncs, quan serà la partida del vostre estimat?

-D’aquí a dos dies- va respondre ella sense força a la veu- Retardar aquesta marxa podria complicar les coses i llavors ... no ho vull ni pensar!

-Caldrà fer alguna cosa i no tenim massa temps -va afegir Alió començant a pensar algun pla per tal de protegir als  joves enamorats de la desventura que se’ls aproximava.

-Alió! –va replicar Símbia-. Us agraeixo de tot cor que ens volgueu ajudar, però ho heu d’entendre, ningú no hi pot fer res, ningú...

-Ningú... excepte Molsosa –va afegir el noi decididament-. Ella és la mestressa del bosc i la seva saviesa ens pot ser de gran ajuda.

-Molt em temo que no -va dir Símbia totalment abatuda-. Molsosa ja va avisar-me i jo no vaig fer-ne cas. Ara és massa tard.

-De tota manera, insisteixo, deixeu-me que li faci una visita i potser...

-D’acord -va respondre no massa convençuda-. És l’ última oportunitat que ens queda. Una vegada més us dono mil gràcies per tot el que esteu fent.

Dites aquestes paraules la seva figura va fondre’s en l’ aigua i Alió va adonar-se, de sobte, que era molt tard i que potser faria passar ànsia a la seva mare si no s’afanyava una miqueta.

 

El temps passava lentament. Alió desitjava de tot cor que arribés el vespre per anar a trobar a Molsosa. No seria massa complicat. Es tractava d’una feristela tota coberta de molsa que vivia a l’ampli bosc de ribera que vorejava el riu Manol. Era molt vella i molt sàvia. Coneixia tots el habitants de la contrada. La seva feina era vetllar per la integritat del bosc i de les criatures que hi vivien. Alió la va conèixer una vegada, quan només era un infant que va perdre’s pel bosc. Ella, molt amablement li havia mostrat el camí de tornada.

En arribar a una zona molt humida tota coberta de falgueres i just a sota d’ un enorme freixe va començar a copsar la seva figura inconfusible, reposant de cara a la posta de sol. Alió s’hi va acostar i ella li va dedicar un tendre somrís mentre li parlava així:

-Us esperava.

-M’ esperàveu? -preguntà estranyat Aliò.

-Els peixos del riu i les fulles dels arbres van oir la vostra conversa anit  amb na Símbia i tot m’ ho van contar. Us conec i sabia que compliríeu la vostra promesa i que em vindríeu a veure. I ara ja heu arribat.

L’adolescent no s’esperava aquella rebuda, però com que no hi havia temps per perdre, va decidir anar per feina.

-Així doncs, si ja ho sabeu tot, digueu-me què en penseu i si hi ha alguna solució per ajudar a Símbia i Guillem.

-Jo sóc molt vella -va dir Molsosa, disposada a donar la seva opinió sobre el tema-  però tot i això, sé molt bé què és l’amor. Oh i tant si ho sé! I també sé molt bé què és l’ amor veritable, i et puc assegurar Alió, que Guillem i Símbia s’ estimen de veritat. És un amor generós i ferm, però... és un amor impossible, ja t’ho va dir la dona d’ aigua!

-Doncs... així no hi podeu fer res?-va preguntar decebut el jove-. Res de res?

-Jo no –va respondre Molsosa secament- però... potser Simiot...

-Simiot?-va tornar a  preguntar Alió, fornit de noves esperances.

-Sí -va afirmar Molsosa-. El seu nom és Simiot viu als arbres i és capaç de fer molt mal al humans de conducta poc respectuosa amb els boscos. Té grans poders i pot provocar tempestes, vent, pedregades... Com podeu comprovar és poc amic dels homes als quals considera dimonis perquè es bufen els dits per escalfar-los quan fa fred i bufen també la sopa per refredar-la quan és massa calenta. Tot i això sota la seva aparença de bèstia salvatge s’ hi amaga un gran cor que vos haureu de conquerir si voleu la seva ajuda.

-Digueu-me on puc trobar-lo –va pronunciar Alió amb rapidesa.

-Remunteu el riu fins arribar a la gorga i un cop allí desplaceu-vos a l’ oest. Hi trobareu un bell alzinar. Busqueu l’ únic roure que hi ha i allà... hi trobareu Simiot!.

-Gràcies Molsosa! -cridà Alió mentre s’ allunyava.

-Bona sort! -li digué ella.

 

Anava seguint les indicacions al peu de la lletra i finalment després de caminar molta estona amb la llum de la lluna com a única companyia, arribà sota el roure. Era gegant! S’hi apropà a poc a poc. La veu li tremolava però s’ esforçà  per dissimular-ho:

-Simiot! -cridà-. He vingut a parlar amb vós d’ un assumpte molt important! Feu el favor d’ escoltar-me!

D’ entre el fullatge va aparèixer una bestiola que semblava un simi, amb dues banyes blanques i gruixudes i amb la cara coberta per una espessa barba de color negra. Alió   s’ espantà però restà quiet i disposat a complir la seva missió.

-Qui és que així destorba la pau del meu bosc? -preguntà Simiot molt enfadat.

-Sóc Alió, fill del noble senyor Bernat de Palol!

-Conec el vostre pare, és un gran home -la veu semblava menys severa-. De tota manera, espero que tingueu una bona raó per a venir-me a molestar a aquestes hores!

-La tinc -va respondre el noi, i dit això li va deixar anar la desventura de Símbia i Guillem.

-I vos preteneu -va dir Simiot, amb to burleta- que jo els ajudi. Ja, ja, ja!. Aquesta sí que és bona!

-Molsosa m’ha dit... –va començar a pronunciar Alió, sense massa esperança.

-Així doncs us envia ella? -el seu to de veu s’ havia tornat respectuós.

-Sí, Simiot. Ella m’ha dit on trobar-vos –va afegir Alió.

-Doncs això vol dir que és coneixedora de la història i que ha considerat oportuna la meva intervenció!

I tot renyant-lo va afegir:

- Havíeu d’ haver començat per aquí i no hauríem perdut tant el temps! Quan dieu que és la partida del jove Guillem?

-La propera nit –va afanyar-se a dir Alió.

-Tinc una idea. Us espero a tots d’ aquí a un dia just a les aigües del molí. I ara me’n vaig perquè tinc molta feina...

I abans que Alió se n’ adonés ja havia desaparegut del seu davant i l’ havia deixat sol enmig d’aquell espès alzinar.

 

Havia passat un dia i Molsosa, Símbia, Guillem i Alió es trobaven al lloc convingut.  Simiot encara no hi havia arribat. Els joves enamorats es miraven tristament creient que aquella seria l’última nit que es podrien contemplar. Alió no sabia si confiar o no en Simiot, però Molsosa semblava tan  tranquil.la i reposada ...

De sobte, d’ entre el fullatge, va aparèixer l’ esperat Simiot. Va posar-se davant de tots ells i com aquell qui pronuncia un discurs digué:

-Heu desafiat les lleis de la natura! Per culpa d’aquest fet heu estat a punt de fer desgraciades a persones innocents! Tot i això, heu sabut rectificar a temps i esteu disposats a dir-vos adéu per sempre, tot i el dolor que això us causa. Jo sóc aquí per proposar-vos una cosa, una mena de regal per fer menys dolorosa la vostra pena.

Va fer una pausa i els qui escoltaven obriren els ulls i les orelles per no perdre’s cap paraula. 

- La única manera per no haver-vos de separar i perquè en Guillem pugui continuar vivint a prop de la seva família és aquesta: quan jo acabi de dir les paraules màgiques, mireu-vos al ulls i penseu en el vostre amor!

Dit això va sentir-se un tro i Simiot va començar a cridar:

 

“Que l’arbre protegeixi l’aigua

que l’aigua doni de beure a l’arbre

que la vida comenci amb l’amor”

 

Tot va quedar cobert de boira. Els estels es van apagar i una llum brillant com el foc va cremar el cel. El cos cepat de Guillem va començar a créixer i a tornar-se més bru i més dur, talment com l’ escorça d’ un arbre. Els braços es tornaren branques i les cames arrels. D’ aquells ulls verds van començar a brotar-ne fulles i més fulles,  perennes com la seva noble mirada.

La boira va cesar i aparegué un fort vent que prengué a Símbia entre els seus braços la despullà de les seves robes i la convertí en un doll d’ aigua fresca i transparent que es situà just sota la brancada de la gran alzina.

Alió restà astorat. Molsosa i Simiot havien desaparegut sense deixar cap rastre. Era com si res no hagués passat, era... com si s’ acabés de despertar d’ un llarg somni! Els seus ulls van acostumar-se altra vegada a la foscor i davant seu es va fer visible... el bonic espectacle que oferien aquell noble arbre i aquella bella font, que somrients, li donaven les gràcies!

 

*           *          *

 

Amb el temps, aquests paratges, on tingué lloc la història contada, han passat a anomenar-se “De Can Massanet”. Guillem ha pogut observar com canviava la terra dels seus pares mentre amb els seus poderosos braços protegia la seva estimada. Símbia no ha deixat mai d’arregar l’arbre, amb gotes d’ amor, fresques i transparents...

Si alguna nit de lluna plena passeu prop d’ allí, camineu silenciosos i sobretot pareu l’orella a les més meravelloses melodies que mai ningú hagi pogut escoltar: són els cants d’ amor etern entonats per les veus de Guillem i Símbia...

                                                                                                                Text d'Esther Palomeras

La Dama del Gorg Blau - Llegendes del Manol I

Temps de tardor, de fresca, de llargues nits i d'històries vora el foc...

En les properes entrades, us volem compartir: LES LLEGENDES DEL MANOL

Us les presentarem per ordre cronològic.

LA DAMA DEL GORG BLAU

 

Fa molts anys , allà pels remots temps de les Creuades, vivia al bell paratge de Palol Sabaldòria  una dama formosa com un sol. Vivia sola. El seu marit, el noble cavaller Bernat de Sabaldòria es trobava a Terra Santa per reconquerir i defensar els Sants Llocs on va néixer, viure i morir Nostre Senyor. Bé,  ben sola tampoc no ho estava madona Adelaida –que era el nom de la il·lustre dama-, puig que amb ella convivien els seus dos fillets de set i cinc anys Alió i Melissenda. Ells dos feien les delícies de la solitud de la mare durant la perllongada absència del seu marit.

Tampoc mare i fills es trobaven sols en aquell vetust Casal de pedra, amb aires de castell, on entrava la tramuntana filtrada per les escletxes dels finestrals i engolida per les escales de cargol, recorria les àmplies sales i els estrets corredors emetent sons talment es tractés d’una flauta gegant.

No, no es trobaven pas sols: un exèrcit de majordoms, patges i damisel·les, servents i serventes, mossos, bovers i pastors feinejaven constantment pel palau  i encontorns, creant un bullici de vida com mai no s’havia vist en aquell indret.

 

No, certament no es trobava pas sola madona Adelaida en el bell paratge de Palol Sabaldòria. Cavallers que es deien amics del noble Bernat i que no havien tingut l’audàcia de lluitar contra l’infidel en terres llunyanes, rondaven constantment el palau  amb el pretext de protegir la dama. El més assidu de tots era precisament el seu cunyat, el germà petit del seu marit que hàbilment dissimulava la seva intenció de debilitar el Casal de Sabaldòria i  apoderar-se del ric domini de Palol. Uns i altres, com mascotes desvagades, es deixaven caure sovint en aquell indret a l’hora de l’àpat.

 

A la taula de madona Adelaida, hi tenia cabuda qualsevol vianant, fos ric o fos pobre, que el cor generós de la il·lustre dama no sabia fer distincions. Així n’era,  de virtuosa i bona, la senyora de Palol. I el rebost, això rai! Era ben proveït.

 

Passaren dies, mesos i anys des de la partida a Terra Santa del noble cavaller. I no se’n tenia cap notícia.

 

-   És viu?, és mort?- es preguntava neguitosa i entristida madona Adelaida.

 

- Probablement ha mort- insinuava insidiós el cunyat, que esperava ocupar el lloc del seu germà.

 

Però ningú sabia donar raó certa de tan sinistre averany.

Entretant els nombrosos donzells i cavallers banquetejaven, talment un eixam com paràsits insaciables, a la taula del senyor absent de Palol. Tants banquets i tanta despesa comprometien seriosament les arques del ric patrimoni, amenaçant fer fallida. De fet, al rebost, en un altre temps tan proveït, ara gairebé no hi quedava res, i de l’abundant vi de les botes del celler a penes en rajava una gota.

 

Prou se n’adonava de tot madona Adelaida. Prou havia intentat una i altra vegada frenar aquella bogeria de dispendiós desgavell. Tenia ben present a la memòria la ignominiosa ruïna, fruit d’una pèssima administració del frívol i pròdig castlar de Carmençó. Fou tan escandalós l’esdeveniment que donà lloc a la popular dita:

 

“Si el castlar de Carmençó hagués sabut de debò que el pa amb nous era tan bo, encara en fóra senyor.”

 

Però tot fou debades. Se sentia opressa, assetjada pel seu cunyat, del qual començava a endevinar les sinistres intencions que covava el seu cor pervers.

Alió, tot i ser molt petit, s’havia apropat a la seva mare amb decidida actitud protectora:

- No tinguis por ni t’entristeixis mare, jo et protegiré- li deia bo i abraçant-
la.

La petita Melissenda, instintivament s’arrapava  a la mare, sense, però, adonar-se de res.

 

Tot i que el cor li deia que el seu marit tornaria, Adelaida sofria. Sofria  per la perllongada absència, però el seu cor s’encongia sols de pensar que, de retorn, el seu marit trobaria la hisenda arruïnada. De dia, la virtuosa esposa dissimulava la seva pena. Sovint entrava, acompanyada dels seus fills, la l’església de sant Miquel, que s’aixecava a frac del castell, i allí recollida en pregària alleugeria la seva pena.

 

Però era de nit, nits d’insomni, quan, recolzada al finestral, contemplava la celístia de les estrelles que estripaven com minúsculs puntets l’espessa foscúria nocturna, els ulls se li negaven de llàgrimes. Primer un sanglot a penes perceptible, després un plor desbordat , impossible de contenir. Plorava tant que les llàgrimes degotaven sobre el riu, i nit rera nit s’anaven entollant fins a cavar un gorg profund que a la llum del capvespre oferia irisacions amb predomini de tons obscurs.

 

Quan arribava el setembre i les abundoses pluges tardorals amaraven les àcides aigües del gorg, mesclant-se amb les de la llera del Manol, es clarificaven oferint tonalitats menys opaques, d’una transparència més lluminosa  tendint al color blau: blau cel, blau verd, blau marí, segons la intensitat de la llum diürna al llarg de la jornada; en ocasions, fins i tot la coloració es transformava en un blau gris,  sobretot quan les grupades d’estiu s’apropaven.

D’aquí que el gorg començà a ser conegut amb el nom de “Gorg de les aigües blaves” o més breu “Gorg blau”, d’acord amb la tendència de la gent senzilla a la simplificació.

 

Passaren el anys i Bernat de Sabaldòria tornà sa i estalvi de Terra Santa a punt per salvar la hisenda. Amb l’arribada de l’amo, l’eixam de vividors desaparegué com per art d’encantament. Entretant, Alió i Melissenda havien crescut: ell tenia l’aire d’un petit cavaller; ella creixia bonica com un sol de primavera.

 

Bernat i Adelaida aquella nit estigueren llarga estona contemplant-se abocats al finestral de la cambra a la llum de la lluna que feia el ple. L’oreig nocturn acariciava els seus rostres fatigats, però encara agraciats d’una bellesa serena. Tot d’una Bernat s’adonà del reflex de la lluna sobre la superfície llisa com un espill al peu del finestral. Sorprès mira alternativament, ara cel amunt,  ara terra avall, i, estranyat, va dirigir un esguard ple d’interrogants a la seva muller:

 

-  Adelaida, què és aquest gorg d’aquí baix?

 

La fidel esposa, per tota resposta, abraçà estretament el seu marit, i dels seus ulls brollaren llàgrimes, ara d’alegria, que s’anaven escolant muralla avall fins arribar a confondre’s amb les aigües del gorg obscur.

 

Bernat ho comprengué tot de seguida. Aquell gorg, tota aquella substància aquosa havia brollat com un miracle, fruit d’un amor fidel. Comprengué aleshores el noble cavaller fins a quin punt la seva muller l’havia estimat al llarg de la seva dilatada absència.

 

Si resseguiu el Manol en temps de forta sequera, ben segur que us trobareu que el flux del riu sovint és entollat aquí i allà i, fins i tot, la llera apareix seca en alguns trams.

 

El que no s’asseca mai, faci el temps que faci, és el Gorg de les aigües blaves. Potser aquest any el trobareu aquí i l’any vinent el trobareu més enllà, esmunyedís com un follet de bosc. No hi fa res. El Gorg blau hi és sempre. Però compte! Podeu abocar-vos-hi, contemplar la vostra faç sobre la glauca polidesa de la seva superfície. Però no us hi capbusséssiu pas! Les seves blavoses aigües us engolirien dins les pregoneses del seu misteri ancestral...

I no en tornaríeu a sortir mai més.

 

                      

Per Miquel Pujol