Somnis - Llegendes del Manol IV

 

SOMNIS 

Amb els ulls mig clucs intentava tornar a la realitat. Feia un esforç per recordar el que havia viscut durant les últimes hores; tanmateix, sense obtenir-ne resultat. Se sentia cansada i nerviosa. Es va adonar que estava agafada fortament als llençols i, de sobte, quan ja es donava per vençuda, li va venir. Com una estrella fugaç que sempre passa en el moment més inesperat. Va entendre el seu malestar, la seva angoixa. Certament, no havia estat una nit agradable. Havia somiat en una mort, en un assassinat... Ella n’era la culpable? No ho recordava a la perfecció. Tan sols li apareixen imatges borroses a la ment, que li desfiguraven la claredat del que havia resultat ser foscor... del que havia resultat ser llargs rius de llàgrimes... 

Va decidir treure’s aquelles imatges del cap i viure el que encara podia ser un bon dia. Era diumenge. El seu únic dia lliure de la setmana. L’únic que creia important, ja que no estava sotmesa a ordres ni a obligacions. Simplement, feia el que li agradava. Acostumava a anar a passejar pel centre de Figueres, o al cinema amb alguna amiga. Però aquell dia se sentia diferent... Va decidir no trucar a cap amiga i sortir tota sola per Vilafant... Tenia ganes de pensar... Va arribar-se fins al Parc del Manol. No tenia per costum anar-hi, però, en els dies de confusió, trencava la rutina. Li agradava recordar les tardes al costat de la seva àvia, la qual, allí, sempre recitava algun dels seus contes. S’havia passat llargues hores escoltant-la mentre contemplava la bella fesomia del paisatge i gaudia de la tranquil·litat que aquest els oferia. De seguida es va adonar que aquella primavera no seria com les altres... Alguns arbres havien començat a florir, però amb una certa por i inseguretat. Els va intuir una mort en vida... Les primeres pluges de la primavera s’havien retardat i al seu voltant tot era sec i malenconiós. Com si aquells arbres s’haguessin de conformar a viure sense les seves principals necessitats. Malauradament, creia que cada vegada hi estaven més acostumats. Ningú els respectava. Ni a ells ni el seu entorn, ni els seus pocs habitants, que cada dia eren menys... El riu era brut, l’aigua no circulava, com una persona sense sang a les venes que no té força ni ganes de viure... Era tot tan trist... Si ho hagués sabut quan hi anava amb la seva àvia, ho hauria aprofitat més. Llavors, aquell entorn encara era net i agradable. Hauria aprofundit més en tot el que la seva àvia li havia ensenyat. Però tot just ara se n’adonava... quan ja era massa tard. Ara era quan començava a comprendre l’estimació que la seva àvia tenia per tot aquell paisatge... Tan sols ara compartia aquells sentiments de goig i admiració amb la que havia estat la seva mestra i alhora la seva gran amiga...

Va decidir caminar fins a la gorga blava. Era on més li agradava anar quan encara era una nena... Recordava que li agradava travessar el riu trepitjant aquelles quatre pedres que ara s’havien convertit en una passera de fusta. Recorda que, un cop a l’altra banda, tornava a travessar una i una altra vegada aquella aigua que llavors encara era vida... Fins que l’esgotament li deia prou i corria sota les alzines que enfosquien el seu rostre i també el de la seva àvia, la qual ja feia estona que reposava sota aquella gran i agradable ombra. Llavors s’asseia damunt la seva falda i li demanava que li expliqués algun conte. Que fos inventat... I que, sobretot, acabés bé, amb un final feliç...

Ara, sola, sota les mateixes alzines, sota la mateixa ombra... s’adonava que la vida no és cap conte, i que tampoc no sol acabar mai bé. S’adonava de la tristesa d’aquesta i de la seva pròpia ignorància fins aquell moment. Contemplava altra vegada el seu voltant... Era tot tan brut... Deixalles amuntegades unes sobre les altres feien que aquell panorama perdés la seva dolçor i la seva forma.  Pensava que si la seva àvia veiés tot allò ploraria. Potser aquelles llàgrimes serien la solució... Donarien sentit a la vida... Omplirien altra vegada el riu, alimentarien els arbres i les plantes, i aquests alimentarien els pocs animals que quedaven i els que ja no hi eren també...

Estava nerviosa. Enmig d’aquests pensaments s’hi havien difós altra vegada aquelles imatges borroses d’aquell estrany somni... No les havia pogut oblidar, però tampoc les havia pogut acabar d’entendre ni recordar-les amb detalls... No va poder aguantar més aquella situació. El seu nerviosisme la va vèncer i va fer el que el seu cos ja feia estona que desitjava, de forma contradictòria amb la seva ment... Va obrir la bossa i en va treure un paquet de cigarretes. Aquell que guardava per alguna situació de desesperació com la que se li estava presentant. En va treure una, inquieta, i se la va posar als llavis sense aturar-se a mirar-la. Va agafar l’encenedor i va fer aquell gest en contra de la seva pròpia raó. Comprenia que amb aquella primera xuclada donava fi a dues setmanes durant les quals havia aconseguit vèncer el vici...

La cigarreta la va tranquil·litzar una mica, però no li va aclarir les idees. Tampoc li va calmar aquell neguit incomprensible que li rondava pel cos des que s’havia despertat... Se sentia tan estranya... Estava cansada; va pensar que no havia estat una bona idea anar fins allà. Creia que no l’havia calmat gens... Va decidir acabar de fumar i anar-se’n a casa. A dormir i deixar aquell dia tan estrany enrere... Deixar que formés part del passat...

No va ser ben bé fins al migdia que va comprendre aquell malestar. Quan, des de la seva habitació, disposada a dormir, ho va sentir... Es va aixecar ràpidament del llit amb la intenció de mirar per la finestra. Aquells sons de sirena estridents van ser acompanyats per unes imatges impactants. Ja ho havia vist abans... Allò que ara veia amb una important claredat era el que havia somiat aquella darrera nit... Aquell era l’assassinat... Aquella era l’angoixa... Un ambient nerviós i poruc regnava en aquells moments al Parc del Manol. Ella s’ho mirava tot des de la finestra, sense atrevir-se a fer cap gest per tal de canviar aquell futur que, malauradament, era ja previsible. Plorava, mentre deixava que la resta actués, mentre deixava que el món continués girant sense cap intervenció seva. Deixava que les flames continuessin cremant... Que els milions d’éssers vius anessin abandonant aquell món de forma progressiva. Sofrint, o bé ràpidament, sense adonar-se ben bé del que passava. Deixava que els milers de famílies d’animals desapareguessin contínuament sense poder-se acomiadar de res ni de ningú... Els seguien milers d’arbres que havien marcat un passat. De ben segur que moltes parelles se n’havien fet un de seu. Era el seu refugi, el seu amagatall... O, simplement, el seu arbre... I sota la seva ombra havien après molts dels secrets de la vida que no es poden aprendre a l’escola. Secrets imprescindibles i que només junts podien assimilar. S’havien après a estimar i a desitjar-se i a conèixer-se... I tan sols tenien un únic testimoni que ara desapareixia sense avisar i sense ser avisat, sota aquelles flames de les quals només ella coneixia la causa.

 

 

 

  Amb els ulls mig clucs intentava tornar a la realitat. Feia un esforç per recordar el que havia viscut durant les últimes hores; tanmateix, sense obtenir-ne resultat. Se sentia cansada i nerviosa. Es va adonar que estava agafada fortament als llençols i, de sobte, quan ja es donava per vençuda, li va venir. Com una estrella fugaç que sempre passa en el moment més inesperat. Va recordar-ho tot amb la més nítida i impecable perfecció: la cigarreta, les flames... Va aixecar-se ràpidament del llit. Va mirar per la finestra i va respirar profundament després de comprovar que uns metres enllà hi tenia un paratge totalment verd. Va obrir la finestra de bat a bat. El bell cant de les orenetes tan sols era pertorbat pel rutinari soroll de l’autopista. Sense sirenes, ni crits que haguessin decidit afegir-se a formar part d’aquella cançó que tants anys feia que existia... Que tants anys feia que formava part del seu món i que no era fins que hi parava realment atenció quan s’adonava que seguia dringant. 

Des de la finestra, però, va reflexionar. Tot havia estat un somni. Tanmateix,  havia estat d’allò més real... Podia haver estat del tot cert. Es va adonar que per una simple cigarreta mal apagada pot morir un bosc sencer, poden morir milions de famílies d’éssers vius que, pel sol fet de ser-ho, tenen el dret a la vida... Poden deixar de respirar milions d’animals indefensos, però qui sap si amb sentiments amagats al fons d’un cor que ha bategat durant tota una vida... Que els ha acompanyat, de ben segur, en les aventures més inesperades. Tot havia estat un somni, però, qui podia assegurar el demà a tots aquells animals? Qui els podia protegir d’aquell món boig i incomprensible? Estava convençuda que, desgraciadament, poca gent estava disposada a fer res. Ho havien demostrat en els seus actes. Eren pocs els humans que els havien demostrat una mínima estimació. Dia rere dia. Sense embrutir-los l’entorn, sense fer-los mal. Simplement, respectant-los. I deixant-los viure amb el poc que necessitaven. Tan sols un ambient mínimament acceptable i acollidor. Era la seva casa, l’únic que tenien, i a ningú li agrada que li embrutin. Tenien el goig de compartir-la i això feia encara més gran el motiu pel qual s’havia de venerar.

Aquesta vegada estava totalment convençuda d’estar desperta... Aquells pensaments eren totalment reals. Estava disposada a difondre’ls, a compartir-los amb tothom. Volia explicar el seu estrany somni, fer comprendre la realitat... Mesurar els pocs espais verds que quedaven, i comptar els molts que encara podien desaparèixer si ningú no hi posava de la seva part.

 

per Marta Palomeras

 

Oriol i Zina - Llegendes del Manol III

 

                                          ORIOL I ZINA

Aquell matí, s’havia aplegat molta gent a la font de Can Massanet en motiu del II aplec del Manol i Palol Sabaldòria de Vilafant. Quan varen arribar-hi hi devia haver unes cent seixanta persones. De primer, es va quedar amb els seus pares, esperant la sortida, però finalment decidí de fer una volta i saludar els que coneixia. Al cap de poc, s’inicià la sortida i tothom es posà a caminar.

L’Albert li proposà que anés amb ell, però no va voler. Tampoc volia anar darrera els seus pares com un gosset, simplement volia anar al darrere i quedar-se sol. Tanmateix, li fou impossible esperar que tota la gent passés, ja que estava cap al mig. La gent l’empenyia encara que no ho fessin expressament, per tant pensà que millor seria esperar l’oportunitat de poder-s’hi posar. Per sort, al cap de molt poc, la gent s’aturà davant d’un número dels vint-i-nou que hi havien escampats per tot el recorregut que farien fins a arribar a Palol Sabaldòria. Cada número corresponia a un text que hi havia en un full que els havien repartit abans de sortir. Aquell número era l’u.

Mentre tothom llegia el text; que parlava de la font de Can Massanet, s’esmunyí entre la gentada i va anar a parar just davant de la font. No volia haver anat a parar allà, però no hi havia altre remei. Si volia anar al darrere, aquell era un bon lloc per esperar que la gent passés. Així doncs, s’esperà assegut en un “banc” de pedra que hi havia al costat de la font.

Quan tota la gent va haver passat, s’aixecà. De cop i volta, però, alguna cosa el va fer aturar. Acabava de sentir una veu fina i eixordadora, un crit, que curiosament provenia de sota la seva sabata:

-Ai! No em trepitgis, au, ui, quin mal! Quan surti de sota del teu miserable peu...veuràs!

-Qui és que diu això?- se sentí com un ridícul estúpid quan digué aquestes paraules.

-Que no ho veus que sóc jo?

-Qui ets tu?- estava fent un ridícul total.

-Qui vols que sigui! Una fulla d’alzina! I aixeca d’una vegada el teu peuot!

Ai que em desmaio! Una fulla d’alzina m’està parlant!- pensà- Des de quan les fulles parlen? Immediatament va retirar el peu, i en efecte, allà hi havia una fulla d’alzina escridassant-lo:

-Per fi! És que no pensaves aixecar el peu?- li digué mentre s’espolsava amb un suau gronxament cap  endavant i cap enrere.

-Ps...s...sí.- va aconseguir mormolar.

-Només sí! Sí! Sí! Sí! I una fulla aquí morint-se! Et sembla bé? Gairebé m’has aixafat!

-Para de sermonejar-me amb les teves històries!- xisclà ja empipat- A més, tu ets una fulla i la teva funció és estar-te a l’arbre i no a terra cridant. I una última cosa: tu ets una fulla d’alzina, per tant ets una fulla perenne! I les fulles perennes no cauen!

-No cauen, no cauen...! I tu què saps? Si he caigut de l’arbre ha sigut perquè un cop de tramuntana a cent quilòmetres per hora em va fer caure abans d’ahir!

-Prou! Prou! Jo me’n vaig!- n’estava tip d’aquella fulla- Mira on són els altres! Ara hauré de córrer si els vull atrapar! M’has fet perdre el temps! Adéu!- i més fluixet digué- Quina experiència més amarga...!

Va anar-se’n corrents sense mirar enrere i va atrapar els altres. Ja no tenia ganes d’anar al darrere, aquell desig s’havia dissolt com el sucre en el cafè i només notava el gust amarg d’aquella estranya experiència. “Amarg? Que potser és amarg sentir una fulla parlar?”- pensà després- “Més aviat és un fet extraordinari, però aquella fulla, cridava sens parar! No ho sé, per una banda és un fet amarg i per l’altre no.”

Va reunir-se amb l’Albert. Estava esbufegant. L’Albert li demanà:

-D’on véns corrent? Que potser t’has trobat el dimoni?

-Més o menys, m’he trobat...- contestà, però abans de ficar-se de peus a la galleda i dir que havia parlat amb una fulla que parlava, callà. No volia que l’Albert se li’n rigués.

-T’has trobat què?

-Res, res important. La pesada de la filla d’en Joan, aquella que té quatre anys, saps? Doncs els seus pares no la deixaven venir i no sé com ha marxat de casa i me l’he trobat a Can Massanet, abans de sortir. Per això, t’he dit que no volia venir. Havia de dur-la a casa seva, els seus pares es posarien histèrics si sabessin que la seva filleta ha anat pel Manol “sola”.- mentí, i se sorprengué que la mentida li hagués sortit força bé- Content ara el senyoret?

-Sí. D’acord, entesos Oriol. Però no cal que em diguis senyoret!

La mentida funcionà. L’Albert no preguntà res més sobre el tema. Tots dos romangueren callats fins que arribaren al quart número.

-Com? Ja som al número quatre!?- va exclamar l’Oriol.

-Sí, els altres ja els hem passat, mentre tu eres a dur la pesada de la Marta a casa seva.- respongué l’Albert.

L’Oriol llegí el número cinc, més per instint que per voluntat. Quan aixecà el cap en senyal que havia acabat de llegir el fragment, l’Albert li digué:

-T’hauries de tallar el cabell. El tens molt llarg i se t’hi enganxen moltes porqueries. Ara se t’hi ha enganxat una fulla.

-Doncs treu-me-la!- exclamà de cop. Un cop més pensà en aquella fulla d’alzina i temé que fos la que tenia al cap- I a més, a mi si se m’enganxen porqueries al cabell és el meu problema i si a mi m’agrada dur-lo llarg, l’hi duc. És que jo em fico em tu perquè tens el cabell curt?

-No cal que et posis així noi! Ara te la treus tu, la fulla.- l’Albert estava visiblement ofès i empipat.

L’Oriol es tragué la fulla, i, sense ni tan sols mirar-se-la, la llançà al terra i marxà del costat de l’Albert. També s’havia ofès, per una banda estava enfadat amb l’Albert, però per l’altra estava trist i avergonyit d’haver contestat d’aquella manera. Era una cosa que li passava sovint. Finalment, es sentí culpable i va anar a demanar-li disculpes.

L’Albert estava ofès. Li havia dit allò del cabell en bones intencions i l’Oriol s’havia posat com un histèric. De cop, però, es trobà l’Oriol al seu costat.

-Què vols? No t’havies enfadat?- li demanà.

-M’havia enfadat per una causa completament absurda, et demano perdó- li va dir l’Oriol.

-Perdonat! Amics?

-I tant! Va, per celebrar que he reconegut la meva estúpida equivocació en només cinc minuts, ens farem una foto plegats.

-D’acord!

L’Oriol, juntament amb l’Albert, cercà el seu pare i li demanà que els fes una fotografia. El disparador de la càmera va fer un “clic” i va disparar la foto dels dos amics. Al mateix temps que la foto es disparava, l’Oriol sentí una veu ja coneguda per ell, provinent de la seva jaqueta:

-Ei, quanta llum!- la veu, evidentment era la de la fulla.

Se separà de l’Albert amb l’excusa que més enrere havia vist una branca que li serviria de bastó i marxà. L’Albert, però, sabia que l’Oriol volia estar sol al darrere i el deixà. Un cop lluny de l’Albert mirà cap a la seva butxaca i veié la fulla, aquest cop però, contenta com unes castanyoles. El desig d’anar al darrere li augmentà. Va pensar que si volia conèixer la fulla i el seu poder de parlar, primer hauria d’excusar-se per la seva trepitjada involuntària.

-Ei! Ets tu! Quant temps! Perdona per haver-me comportat tan malament- digué amb to amable.

-No passa res, només m’has aixafat sense voler. A més tu no sabies que era a sota ni que parlava- respongué la fulla, igualment amb to d’amabilitat.

-Escolta, com et dius. Jo em dic Oriol.

-Jo em dic Zina. Encantada, Oriol.

-Igualment. Per cert, com t’has ficat a la meva butxaca?- l’Oriol estava encuriosit i alhora sorprès.

-Ui! És molt llarg d’explicar! Quan tu has marxat corrent de la font, recordes? Doncs l’aire que has produït ha fet que m’elevés i m’he enganxat al teu cabell. Llavors, aquell noi, t’ha dit que tenies una fulla al cap. No sé què ha passat, no ho sentit, però després tu m’has agafat i m’has tirat al terra i te’n has anat. Però, però...

-Però què? Segueix Zina!

-...L’Albert ha tingut el temps suficient  d’agafar-me i posar-me dins la butxaca del teu anorac, suposo que et volia fer una broma o venjar-se, perquè semblava enfadat.

-Així, gràcies a l’Albert, estem tu, una fulla, i, jo un noi parlant!

-Exacte! I ara digues-me: com és que hi ha tanta gent que està fent la ruta del Manol?

-És que fan un aplec del Manol i Palol Sabaldòria i fem aquesta ruta fins arribar a Palol.

-Ah! Aquesta ruta és fantàstica! No hi he anat mai però ha de ser fantàstica!

-Doncs, va anem! La gent ja és molt endavant. Sort que estan aturats allà. Si anem ràpid hi arribarem abans que es tornin a posar en marxa.

L’Oriol col·locà la fulla amb molt de compte dins la seva butxaca i arrencà a córrer. Va arribar al punt: la gent començava a moure’s i estava a la distància perfecta per no ser vist parlant amb la fulla. Quan tothom va haver passat el número, que era el cinc, es va treure la fulla de la butxaca, s’aturà davant del número, es tragué el tríptic informatiu de la butxaca i llegí el fragment número cinc en veu alta perquè la fulla ho sentís:

-Tot el territori que s’estén aigües amunt, així com la gorga es coneixen amb el nom de La Timba, possiblement a causa dels cingles que s’hi han format amb el pas del temps.

-Així que això és La Timba? N’havia sentit a parlar. És un lloc horrible. Fa temps s’hi estimbà un home. I a més és un abocador il·legal. Sento dir-t’ho, però els humans sou uns bruts. Dieu que voleu evitar la contaminació de tot el món i ni tan sols respecteu els pocs llocs verds que us queden més a prop!

-Però jo no hi llenço porqueria! Ni tan sols sabia que aquest lloc existís!

-Tu potser no, però molta gent sí. Em sap greu dir-te que us cregueu gent civilitzada, quan en realitat no sabeu ni conviure amb la natura que us envolta ni amb gent que és diferent a vosaltres. Però tornant a allò que deia...Encara que la vegetació tapi la major part de la brutícia, allà dalt hi ha un veritable niu de porqueria. Ningú; em refereixo a humans, vol admetre que allà hi ha un abocador de deixalles il·legal. Hi va haver fa uns mesos una neteja del Manol. La gent que hi va participar va fer una neteja,  per cert, una neteja perfecta! Però, aquest punt, el de La Timba no el van netejar. Caldria molta més gent i...molts dies!

L’Oriol restà pensatiu durant uns moments, cohibit per l’explicació esgarrifosa però real del greu problema del medi ambient de la fulla, i després digué:

-Tan greu és? Per què la gent no hi fa res?

-No ho sé, això voldria saber jo.

-Si pogués, hi voldria fer alguna cosa, però no puc!

-Sí que pots, tu sol no, però si reuneixes una colla ben gran d’amics, podràs!

-Sí! Ho intentaré!

-Així m’agrada!

-Va, anem que ens estem distanciant una mica massa.

La fulla s’endinsà en les profunditats de la confortable anorac de l’Oriol mentre ell caminava poc a poquet i amb molt de compte per no relliscar en l’humit i relliscós camí, situat al costat del Manol, seguint-ne el curs. Passaren, sempre a dos metres lluny de la resta, per gorgues, plantacions de pollancres, horts, esbarzers pels quals el camí hi passava pel mig i pel costat d’algun saüc. S’aturaren al número quinze, igual com havien fet en els anteriors. En aquest, però, la fulla hi parà una atenció impressionant i després digué:

-Almenys encara hi han ocells, carpes i teixons. No m’estranya, però. L’aigua és neta. Si hagués estat bruta no n’hi quedaria cap, d’aquests animals.

-Per què ho dius?

-Perquè si mantenim neta l’aigua del riu, aquests animals podran viure aquí durant molt temps. En canvi, si ara us dediqueu a tirar brossa al riu, en un futur pròxim aquests animals es moririen i farien trencar un ecosistema.

-T’entenc. Escolta, tu saps molt sobre el medi ambient, no?- digué l’Oriol mentre començava a avançar. Aquest cop es col·locà la fulla a la mà- Ets molt sàvia, Zina.

-Sí, però no et pensis, encara sóc molt joveneta. El vent m’ha fet caure de l’arbre molt aviat.

-I al terra com vius? No és el mateix que viure a l’arbre. A l’arbre hi tens una funció: recollir la llum per a la fotosíntesis i t’arriba l’aliment a través dels “filaments” que tens. Però no ets a l’arbre, i per tan no tens aliment. I...i...i...et moriràs aviat.

-No et pensis. L’aliment no és un problema. Un cop una fulla cau de l’arbre no necessita menjar. I no moriré fins que no em converteixi en humus. I per això queden uns quants mesos, potser anys. Encara estic molt verda.

L’Oriol es posar a riure de content perquè a la fulla encara li quedava força temps de vida i també va riure per allò de “encara estic molt verda”. No sabia perquè, ja que sabia que si una fulla cau al terra al cap d’un temps es torna marró. Però li va fer gràcia.

-Escolta, Oriol. -digué la fulla mentre passaven per sota uns lledoners on hi havia el número vint-i-quatre- m’agradaria viure a la vora del Manol.

-I per què no hi vius?

-No puc...No podia! Sí que puc! Gràcies a tu!

-Gràcies a mi? -l’Oriol estava estranyat.

-Sí, perquè tu, en certa manera, m’hi has dut. I, si us plau...em podràs deixar vora la riba quan...ens haguem de dir adéu.

L’Oriol es mirà la fulla amb expressió trista. Sabia que l’hora de dir-se adéu, el més segur per sempre no tardaria en arribar. Els números s’anaren succeint: vint-i-cinc, vint-i-sis,...fins al vint-i-nou. Després, Palol Sabaldòria seria el centre d’atenció. Quan hi arribaren tothom estava escoltant un home que explicava la història de les ruïnes que hi han: una església pre-romànica i un tros de castell.

L’estona passà: l’Oriol i la fulla tastaren les “pomes de relleno”, el plat típic de Vilafant. També miraren els diferents logotips d’un concurs que hi havia exposats, fulls que parlaven de les ruïnes de Palol i dels diferent estris que s’hi han trobat i escoltaren sardanes. La fulla, que no havia sentit mai cap sardana digué:

-Quina música tan alegre!

-Alegre? És molt repetitiva.

-Sí, però la trobo alegre. Què fan aquella gent d’allà?

-Ballen les sardanes. Vols que te’n ensenyi?

-De debò? M’encantaria!

L’Oriol ensenyà a la fulla a ballar una sardana, cosa difícil per ella. I ell tampoc era un expert, però se’n sortí prou bé:

-Curts: un, dos. No...així...Ho veus? Ara, molt bé. Llargs: un, dos, tres...Així, molt bé. Saltironets: un, dos, tres...No...així...Tampoc...Ara, perfecte.

Cap a tres quarts de dues, la gent anà marxant. Era hora de dir-se adéu. L’Oriol, amb la fulla a la mà, s’acostà lentament, vora uns canyissars, on també hi havia una alzina, cosa que trobà molt estranya.

-Aquí?- preguntà.

-Sí, m’agrada: és vora el riu i sota una alzina -digué Zina.

Va deixar la Zina poc a poc al terra i s’assegué al seu costat.

-No t’oblidaré mai- digué- Ets la fulla més meravellosa del món.

-Jo tampoc t’oblidaré. No sé com et puc agrair el que has fet per mi.

-No ha estat res- respongué mentre amb el dit índex “amanyaga” suaument la punta de la fulla.

-Espero que ens tornem a veure.

-No ho sé. Potser sí. Adéu Zina...

-Adéu Oriol...fins una altra.

I així els dos amics se separaren. Quan l’Oriol marxà, una llàgrima sorgí dels invisibles ulls de Zina mentre poc a poc, s’ajeia a terra, per adoptar l’aparença d’una fulla d’alzina corrent. L’Oriol pujà altre cop a Palol on es trobà els seus pares, que l’esperaren. Abans de marxar, però, anà a dir adéu a l’Albert. Tanmateix, aquest ja era fora, així que s’afanyà a atrapar els seus pares.

Feren la ruta, però al revés per arribar al poble. Un cop a casa seva, pujà a la seva habitació, i, sense reprimir les llàgrimes, obrí la finestra i mirà cap al Manol. No oblidaria mai aquell dia. Estava trist, però sabia que Zina estava on sempre havia desitjat i ell tenia una amistat que ningú mai havia tingut.

 

 

per Anna Maria Agustí 

 

 

Símbia - Llegendes del Manol II

 

*Símbia *

                                                                                                              Dibuix de Llorenç Pascua 

El llarg hivern s’havia esmunyit silenciós i donava pas als jorns de primavera clars i lluminosos que convidaven a gaudir de llargues passejades pels paratges del Casal de Sabaldòria. Alió es sentia més feliç que mai: amb els seus tretze anys ja demostrava, a tots aquells qui el coneixien, un cor honrat, generós i disposat a ajudar qualsevol criatura desvalguda. Aquests trets, inequívocament, els havia heredat dels seus pares: el noble Bernat de Palol, que feia pocs mesos que havia arribat de les Creuades, i la fidel madona Adelaida que des del retorn del seu marit havia recuperat el somriure més encisador.

L’extrema sensibilitat i les extraordinàries ganes d’ aprendre coses noves envaïen el jove adolescent i l’encaminaven, sovint, a la lectura de llibres que l’ajudaven a formar-se i li  despertaven la imaginació i la curiositat. Aquell vespre les últimes paraules que li havia permès de llegir el sol abans d’ amagar-se rere les muntanyes l’havien deixat meravellat:

“La Çerena sí és una creatura molt meravellosa e l’ha-n’i de tres maneres i la una es mig peixe mig fembra, l’altra és mig oçele mig fembra i altra és mig cavalle mig fembra. Aquella qui és feta així com a peix e fembra, si ha tan dolsa veu que tot hom qui la hoja cantar si acosta volenter per hoyr-la, e plau-li tant la veu del seu cant que si adorm”

Tan absort es trobava el jove imaginant la dolçor de la veu d’ aquell personatge de llegenda que ni tan sols es va adonar que ja era negra nit. Fou llavors, just quan passava pel costat del molí, que es desvetllà de sobte en sentir els laments i sospirs d’ un plor ofegat que sorgien del riu Manol. Els seus instints de fraternitat i ajuda al pròxim van fer-lo acostar, immediatament, a la vora de les aigües per tal d’ oferir ajuda a aquella criatura desesperada, però, l’ espectacle que veié gràcies a la llum de la lluna el deixà astorat, bocabadat i admirat: no es tractava d’ un infant perdut, ni d’ un vianant que s’estava ofegant dins les tenebroses aigües, ni del murmuri del vent que li estava jugant una mala passada. Res d’ això! Davant seu podia contemplar, ni més ni menys, que el bell rostre de Símbia, la dona d’ aigua del riu Manol! N’havia sentit tantes històries que era com si ja la conegués tot i que no l’ havia vista mai.

Les dones d’ aigua, segons el que ell havia sentit explicar, habitaven en rics palaus al fons d’ estanys, rius, fonts, gorgs i llocs frescals i humits. Tot l’encís i l’harmonia d’aquests indrets es personificava en els seus vestits, en el seu cos seductor, en el seu esguard captivador i en la seva meravellosa veu. Una vegada, Alió havia sentit explicar a un pescador del nord que anava en direcció al Cap de Creus i que s’ havia aturat a fer nit al Casal de Sabaldòria, que  aquell que fora capaç de posseir una peça de roba d’alguna d’aquestes belles dames tindria la sort assegurada durant tota la seva vida.

En concret, també havia sentit a parlar de Símbia. L’ havien vista en diferents punts del riu Manol i tothom afirmava que el seu cos d’ aigua s’ envoltava  d’un llarg vestit blanc amb peixos brodats en fil d’or que brillaven igual que els seus castanys i rinxolats cabells donant la més extraordinària lluminositat a la foscor tenebrosa d’aquells grans ulls, talment com si de dos estels es tractés.

En aquell moment, però, la mirada era trista i el rostre suplicant i amarat de llàgrimes. Alió no pogué reprimir l’ impuls i amb veu ferma es dirigí a la dama:

-Símbia, què us passa? Qui ha gosat esborrar el vostre somriure?

Ella dubtà uns segons abans de començar a parlar, i finalment, amb un fil de veu, digué:

-Alió, la meva pena és tan gran que no puc deixar de plorar i plorar ...

-Però per què? –va afegir el jove cada vegada més sorprès-. Digueu-me Símbia en què us puc ajudar i de bon grat ho faré.

-No hi tinc cap dret –afegí ella amb veu culpable-. Molsosa, les meves germanes, i tants altres m’havien previngut una i altra vegada, però jo no he sabut seguir els seus consells i ara haig de pagar la meva culpa, jo, i el pobre Guillem...

-El pobre Guillem! -va repetir Alió-. Símbia, us ho suplico, expliqueu-me la vostra història potser així sabré entendre de què m’esteu parlant!

Se la veia preocupada. No sabia per on començar. Agraïa, però, que aquell noble jove  s’ interessés pels seus problemes i volgués escoltar-los. Adoptà un aire més serè i dirigint una mirada furtiva i resignada a la lluna, començà a parlar:

-Com vos ja deveu saber, les dones d’ aigua tenim el do de saber cantar com els ocells i de retenir les més belles i estranyes melodies. Doncs bé, jo tenia per costum, les nits de lluna plena, passejar-me amunt i avall per les aigües del riu Manol entonant cançons de tota mena. Un dia que passava per aquí, just al costat del molí, vaig sentir una veu greu, suau i tan meravellosa que no vaig poder evitar d’ amagar-me darrera una roca i descobrir d’ on provenia. Al cap de poca estona una raig de lluna em va mostrar l’ origen d’ aquella música. Es tractava de la veu de Guillem, el fill petit del moliner. Vaig restar allí quieta fins que es va acabar l’ espectacle i llavors vaig seguir el meu camí, guardant aquell record com un tresor. La meva curiositat, però, era tan gran que la història no es va acabar aquí. Cada nit de lluna plena m’acostava al molí i Guillem sempre hi era cantant la mateixa cançó trista i penetrant. Una nit no ho vaig poder evitar i com si tingués la necessitat de consolar-lo m’ hi vaig apropar i vaig unir la meva veu a la seva. Ell em va veure, va somriure però, no va parar de cantar. Fou prodigiós! Els matisos de les nostres veus ressonaven en la nit i el nostre deliri s’ escampava per les aigües ... Després, retornat a la realitat vaig voler saber perquè no era feliç. No em va costar gaire endevinar-ho. Els seu cos bru i fornit pel dur treball, els seus ulls verds, el seu cabell llarg i rinxolat, i la seva condició social, retenien a l’interior el cor d’ un poeta i la sensibilitat més desbordant. Vam fer-nos amics. Ell m’ explicava els seus somnis i jo l’ escoltava embadalida, llavors cantàvem i no ens acomiadàvem fins que els primers raig del sol despuntaven des del mar.

Símbia va fer una pausa i va mirar a Alió dirigint-li un somriure com si el record d’aquells temps tan feliços li haguessin retornat l’alegria per uns instants.

-Continueu, us ho prego –va demanar-li impacient el jove.

La cara de la dona d’aigua va tornar-se a desconsolar, i obrí els llavis per prosseguir amb el seu relat:

-Visquérem en aquest somni d’ aigua, lluna, cançons i comprensió sense adonar-nos, innocents, del que estava naixent entre nosaltres. Jo, irreflexivament, vaig deixar que succeís la cosa de la qual m’ havien previngut durant tota la meva vida: vaig permetre barrejar dos mons que poden conviure en harmonia si ho fan separadament. Jo vaig desafiar les lleis de la natura volent unir allò impossible d’ unir: el món dels humans, el vostre món, i el món de les llegendes, el meu món!

Dites aquestes paraules esclafí a plorar,  però abans que Alió tingués temps de consolar-la, tornà a parlar:

-Ara ha arribat el moment de pagar per la nostra falta. Els pares de Guillem volen que el jove es comprometi en matrimoni amb una pubilla de la contrada que té totes les virtuts que es puguin desitjar. Guillem no vol decebre els pares, però tampoc vol fer desgraciada a la pobra noia. Ell mai no podrà estimar-la, perquè ara... el seu cor és meu!

Aliò, que ho havia estat escoltant tot amb gran interès, començava a comprendre l’estat d’ànim de Símbia. Llavors li va preguntar:

-Quina determinació ha pres Guillem?

-Després de pensar-ho molt -va continuar dient la dona d’ aigua- ha decidit que el millor que podia fer era marxar d’ aquest territori, cap a un país llunyà. Això li provoca un gran dolor, car haurà d’ abandonar la llar, la seva terra estimada, la gent que l’ ha vist créixer... No ens tornarem a veure mai més! Mai més! Enteneu ara la meva desesperació?

Alió va moure el cap afirmativament. Va admirar, silenciosament,  aquell jove moliner que s’ oposava a trair els seus sentiments i a enganyar algú innocent que de cap manera no s’ ho mereixia, encara que això suposés abandonar tot alló que estimava i en coseqüència, també a Símbia. Va tornar a interrogar la dama:

-I doncs, quan serà la partida del vostre estimat?

-D’aquí a dos dies- va respondre ella sense força a la veu- Retardar aquesta marxa podria complicar les coses i llavors ... no ho vull ni pensar!

-Caldrà fer alguna cosa i no tenim massa temps -va afegir Alió començant a pensar algun pla per tal de protegir als  joves enamorats de la desventura que se’ls aproximava.

-Alió! –va replicar Símbia-. Us agraeixo de tot cor que ens volgueu ajudar, però ho heu d’entendre, ningú no hi pot fer res, ningú...

-Ningú... excepte Molsosa –va afegir el noi decididament-. Ella és la mestressa del bosc i la seva saviesa ens pot ser de gran ajuda.

-Molt em temo que no -va dir Símbia totalment abatuda-. Molsosa ja va avisar-me i jo no vaig fer-ne cas. Ara és massa tard.

-De tota manera, insisteixo, deixeu-me que li faci una visita i potser...

-D’acord -va respondre no massa convençuda-. És l’ última oportunitat que ens queda. Una vegada més us dono mil gràcies per tot el que esteu fent.

Dites aquestes paraules la seva figura va fondre’s en l’ aigua i Alió va adonar-se, de sobte, que era molt tard i que potser faria passar ànsia a la seva mare si no s’afanyava una miqueta.

 

El temps passava lentament. Alió desitjava de tot cor que arribés el vespre per anar a trobar a Molsosa. No seria massa complicat. Es tractava d’una feristela tota coberta de molsa que vivia a l’ampli bosc de ribera que vorejava el riu Manol. Era molt vella i molt sàvia. Coneixia tots el habitants de la contrada. La seva feina era vetllar per la integritat del bosc i de les criatures que hi vivien. Alió la va conèixer una vegada, quan només era un infant que va perdre’s pel bosc. Ella, molt amablement li havia mostrat el camí de tornada.

En arribar a una zona molt humida tota coberta de falgueres i just a sota d’ un enorme freixe va començar a copsar la seva figura inconfusible, reposant de cara a la posta de sol. Alió s’hi va acostar i ella li va dedicar un tendre somrís mentre li parlava així:

-Us esperava.

-M’ esperàveu? -preguntà estranyat Aliò.

-Els peixos del riu i les fulles dels arbres van oir la vostra conversa anit  amb na Símbia i tot m’ ho van contar. Us conec i sabia que compliríeu la vostra promesa i que em vindríeu a veure. I ara ja heu arribat.

L’adolescent no s’esperava aquella rebuda, però com que no hi havia temps per perdre, va decidir anar per feina.

-Així doncs, si ja ho sabeu tot, digueu-me què en penseu i si hi ha alguna solució per ajudar a Símbia i Guillem.

-Jo sóc molt vella -va dir Molsosa, disposada a donar la seva opinió sobre el tema-  però tot i això, sé molt bé què és l’amor. Oh i tant si ho sé! I també sé molt bé què és l’ amor veritable, i et puc assegurar Alió, que Guillem i Símbia s’ estimen de veritat. És un amor generós i ferm, però... és un amor impossible, ja t’ho va dir la dona d’ aigua!

-Doncs... així no hi podeu fer res?-va preguntar decebut el jove-. Res de res?

-Jo no –va respondre Molsosa secament- però... potser Simiot...

-Simiot?-va tornar a  preguntar Alió, fornit de noves esperances.

-Sí -va afirmar Molsosa-. El seu nom és Simiot viu als arbres i és capaç de fer molt mal al humans de conducta poc respectuosa amb els boscos. Té grans poders i pot provocar tempestes, vent, pedregades... Com podeu comprovar és poc amic dels homes als quals considera dimonis perquè es bufen els dits per escalfar-los quan fa fred i bufen també la sopa per refredar-la quan és massa calenta. Tot i això sota la seva aparença de bèstia salvatge s’ hi amaga un gran cor que vos haureu de conquerir si voleu la seva ajuda.

-Digueu-me on puc trobar-lo –va pronunciar Alió amb rapidesa.

-Remunteu el riu fins arribar a la gorga i un cop allí desplaceu-vos a l’ oest. Hi trobareu un bell alzinar. Busqueu l’ únic roure que hi ha i allà... hi trobareu Simiot!.

-Gràcies Molsosa! -cridà Alió mentre s’ allunyava.

-Bona sort! -li digué ella.

 

Anava seguint les indicacions al peu de la lletra i finalment després de caminar molta estona amb la llum de la lluna com a única companyia, arribà sota el roure. Era gegant! S’hi apropà a poc a poc. La veu li tremolava però s’ esforçà  per dissimular-ho:

-Simiot! -cridà-. He vingut a parlar amb vós d’ un assumpte molt important! Feu el favor d’ escoltar-me!

D’ entre el fullatge va aparèixer una bestiola que semblava un simi, amb dues banyes blanques i gruixudes i amb la cara coberta per una espessa barba de color negra. Alió   s’ espantà però restà quiet i disposat a complir la seva missió.

-Qui és que així destorba la pau del meu bosc? -preguntà Simiot molt enfadat.

-Sóc Alió, fill del noble senyor Bernat de Palol!

-Conec el vostre pare, és un gran home -la veu semblava menys severa-. De tota manera, espero que tingueu una bona raó per a venir-me a molestar a aquestes hores!

-La tinc -va respondre el noi, i dit això li va deixar anar la desventura de Símbia i Guillem.

-I vos preteneu -va dir Simiot, amb to burleta- que jo els ajudi. Ja, ja, ja!. Aquesta sí que és bona!

-Molsosa m’ha dit... –va començar a pronunciar Alió, sense massa esperança.

-Així doncs us envia ella? -el seu to de veu s’ havia tornat respectuós.

-Sí, Simiot. Ella m’ha dit on trobar-vos –va afegir Alió.

-Doncs això vol dir que és coneixedora de la història i que ha considerat oportuna la meva intervenció!

I tot renyant-lo va afegir:

- Havíeu d’ haver començat per aquí i no hauríem perdut tant el temps! Quan dieu que és la partida del jove Guillem?

-La propera nit –va afanyar-se a dir Alió.

-Tinc una idea. Us espero a tots d’ aquí a un dia just a les aigües del molí. I ara me’n vaig perquè tinc molta feina...

I abans que Alió se n’ adonés ja havia desaparegut del seu davant i l’ havia deixat sol enmig d’aquell espès alzinar.

 

Havia passat un dia i Molsosa, Símbia, Guillem i Alió es trobaven al lloc convingut.  Simiot encara no hi havia arribat. Els joves enamorats es miraven tristament creient que aquella seria l’última nit que es podrien contemplar. Alió no sabia si confiar o no en Simiot, però Molsosa semblava tan  tranquil.la i reposada ...

De sobte, d’ entre el fullatge, va aparèixer l’ esperat Simiot. Va posar-se davant de tots ells i com aquell qui pronuncia un discurs digué:

-Heu desafiat les lleis de la natura! Per culpa d’aquest fet heu estat a punt de fer desgraciades a persones innocents! Tot i això, heu sabut rectificar a temps i esteu disposats a dir-vos adéu per sempre, tot i el dolor que això us causa. Jo sóc aquí per proposar-vos una cosa, una mena de regal per fer menys dolorosa la vostra pena.

Va fer una pausa i els qui escoltaven obriren els ulls i les orelles per no perdre’s cap paraula. 

- La única manera per no haver-vos de separar i perquè en Guillem pugui continuar vivint a prop de la seva família és aquesta: quan jo acabi de dir les paraules màgiques, mireu-vos al ulls i penseu en el vostre amor!

Dit això va sentir-se un tro i Simiot va començar a cridar:

 

“Que l’arbre protegeixi l’aigua

que l’aigua doni de beure a l’arbre

que la vida comenci amb l’amor”

 

Tot va quedar cobert de boira. Els estels es van apagar i una llum brillant com el foc va cremar el cel. El cos cepat de Guillem va començar a créixer i a tornar-se més bru i més dur, talment com l’ escorça d’ un arbre. Els braços es tornaren branques i les cames arrels. D’ aquells ulls verds van començar a brotar-ne fulles i més fulles,  perennes com la seva noble mirada.

La boira va cesar i aparegué un fort vent que prengué a Símbia entre els seus braços la despullà de les seves robes i la convertí en un doll d’ aigua fresca i transparent que es situà just sota la brancada de la gran alzina.

Alió restà astorat. Molsosa i Simiot havien desaparegut sense deixar cap rastre. Era com si res no hagués passat, era... com si s’ acabés de despertar d’ un llarg somni! Els seus ulls van acostumar-se altra vegada a la foscor i davant seu es va fer visible... el bonic espectacle que oferien aquell noble arbre i aquella bella font, que somrients, li donaven les gràcies!

 

*           *          *

 

Amb el temps, aquests paratges, on tingué lloc la història contada, han passat a anomenar-se “De Can Massanet”. Guillem ha pogut observar com canviava la terra dels seus pares mentre amb els seus poderosos braços protegia la seva estimada. Símbia no ha deixat mai d’arregar l’arbre, amb gotes d’ amor, fresques i transparents...

Si alguna nit de lluna plena passeu prop d’ allí, camineu silenciosos i sobretot pareu l’orella a les més meravelloses melodies que mai ningú hagi pogut escoltar: són els cants d’ amor etern entonats per les veus de Guillem i Símbia...

                                                                                                                Text d'Esther Palomeras

La Dama del Gorg Blau - Llegendes del Manol I

Temps de tardor, de fresca, de llargues nits i d'històries vora el foc...

En les properes entrades, us volem compartir: LES LLEGENDES DEL MANOL

Us les presentarem per ordre cronològic.

LA DAMA DEL GORG BLAU

 

Fa molts anys , allà pels remots temps de les Creuades, vivia al bell paratge de Palol Sabaldòria  una dama formosa com un sol. Vivia sola. El seu marit, el noble cavaller Bernat de Sabaldòria es trobava a Terra Santa per reconquerir i defensar els Sants Llocs on va néixer, viure i morir Nostre Senyor. Bé,  ben sola tampoc no ho estava madona Adelaida –que era el nom de la il·lustre dama-, puig que amb ella convivien els seus dos fillets de set i cinc anys Alió i Melissenda. Ells dos feien les delícies de la solitud de la mare durant la perllongada absència del seu marit.

Tampoc mare i fills es trobaven sols en aquell vetust Casal de pedra, amb aires de castell, on entrava la tramuntana filtrada per les escletxes dels finestrals i engolida per les escales de cargol, recorria les àmplies sales i els estrets corredors emetent sons talment es tractés d’una flauta gegant.

No, no es trobaven pas sols: un exèrcit de majordoms, patges i damisel·les, servents i serventes, mossos, bovers i pastors feinejaven constantment pel palau  i encontorns, creant un bullici de vida com mai no s’havia vist en aquell indret.

 

No, certament no es trobava pas sola madona Adelaida en el bell paratge de Palol Sabaldòria. Cavallers que es deien amics del noble Bernat i que no havien tingut l’audàcia de lluitar contra l’infidel en terres llunyanes, rondaven constantment el palau  amb el pretext de protegir la dama. El més assidu de tots era precisament el seu cunyat, el germà petit del seu marit que hàbilment dissimulava la seva intenció de debilitar el Casal de Sabaldòria i  apoderar-se del ric domini de Palol. Uns i altres, com mascotes desvagades, es deixaven caure sovint en aquell indret a l’hora de l’àpat.

 

A la taula de madona Adelaida, hi tenia cabuda qualsevol vianant, fos ric o fos pobre, que el cor generós de la il·lustre dama no sabia fer distincions. Així n’era,  de virtuosa i bona, la senyora de Palol. I el rebost, això rai! Era ben proveït.

 

Passaren dies, mesos i anys des de la partida a Terra Santa del noble cavaller. I no se’n tenia cap notícia.

 

-   És viu?, és mort?- es preguntava neguitosa i entristida madona Adelaida.

 

- Probablement ha mort- insinuava insidiós el cunyat, que esperava ocupar el lloc del seu germà.

 

Però ningú sabia donar raó certa de tan sinistre averany.

Entretant els nombrosos donzells i cavallers banquetejaven, talment un eixam com paràsits insaciables, a la taula del senyor absent de Palol. Tants banquets i tanta despesa comprometien seriosament les arques del ric patrimoni, amenaçant fer fallida. De fet, al rebost, en un altre temps tan proveït, ara gairebé no hi quedava res, i de l’abundant vi de les botes del celler a penes en rajava una gota.

 

Prou se n’adonava de tot madona Adelaida. Prou havia intentat una i altra vegada frenar aquella bogeria de dispendiós desgavell. Tenia ben present a la memòria la ignominiosa ruïna, fruit d’una pèssima administració del frívol i pròdig castlar de Carmençó. Fou tan escandalós l’esdeveniment que donà lloc a la popular dita:

 

“Si el castlar de Carmençó hagués sabut de debò que el pa amb nous era tan bo, encara en fóra senyor.”

 

Però tot fou debades. Se sentia opressa, assetjada pel seu cunyat, del qual començava a endevinar les sinistres intencions que covava el seu cor pervers.

Alió, tot i ser molt petit, s’havia apropat a la seva mare amb decidida actitud protectora:

- No tinguis por ni t’entristeixis mare, jo et protegiré- li deia bo i abraçant-
la.

La petita Melissenda, instintivament s’arrapava  a la mare, sense, però, adonar-se de res.

 

Tot i que el cor li deia que el seu marit tornaria, Adelaida sofria. Sofria  per la perllongada absència, però el seu cor s’encongia sols de pensar que, de retorn, el seu marit trobaria la hisenda arruïnada. De dia, la virtuosa esposa dissimulava la seva pena. Sovint entrava, acompanyada dels seus fills, la l’església de sant Miquel, que s’aixecava a frac del castell, i allí recollida en pregària alleugeria la seva pena.

 

Però era de nit, nits d’insomni, quan, recolzada al finestral, contemplava la celístia de les estrelles que estripaven com minúsculs puntets l’espessa foscúria nocturna, els ulls se li negaven de llàgrimes. Primer un sanglot a penes perceptible, després un plor desbordat , impossible de contenir. Plorava tant que les llàgrimes degotaven sobre el riu, i nit rera nit s’anaven entollant fins a cavar un gorg profund que a la llum del capvespre oferia irisacions amb predomini de tons obscurs.

 

Quan arribava el setembre i les abundoses pluges tardorals amaraven les àcides aigües del gorg, mesclant-se amb les de la llera del Manol, es clarificaven oferint tonalitats menys opaques, d’una transparència més lluminosa  tendint al color blau: blau cel, blau verd, blau marí, segons la intensitat de la llum diürna al llarg de la jornada; en ocasions, fins i tot la coloració es transformava en un blau gris,  sobretot quan les grupades d’estiu s’apropaven.

D’aquí que el gorg començà a ser conegut amb el nom de “Gorg de les aigües blaves” o més breu “Gorg blau”, d’acord amb la tendència de la gent senzilla a la simplificació.

 

Passaren el anys i Bernat de Sabaldòria tornà sa i estalvi de Terra Santa a punt per salvar la hisenda. Amb l’arribada de l’amo, l’eixam de vividors desaparegué com per art d’encantament. Entretant, Alió i Melissenda havien crescut: ell tenia l’aire d’un petit cavaller; ella creixia bonica com un sol de primavera.

 

Bernat i Adelaida aquella nit estigueren llarga estona contemplant-se abocats al finestral de la cambra a la llum de la lluna que feia el ple. L’oreig nocturn acariciava els seus rostres fatigats, però encara agraciats d’una bellesa serena. Tot d’una Bernat s’adonà del reflex de la lluna sobre la superfície llisa com un espill al peu del finestral. Sorprès mira alternativament, ara cel amunt,  ara terra avall, i, estranyat, va dirigir un esguard ple d’interrogants a la seva muller:

 

-  Adelaida, què és aquest gorg d’aquí baix?

 

La fidel esposa, per tota resposta, abraçà estretament el seu marit, i dels seus ulls brollaren llàgrimes, ara d’alegria, que s’anaven escolant muralla avall fins arribar a confondre’s amb les aigües del gorg obscur.

 

Bernat ho comprengué tot de seguida. Aquell gorg, tota aquella substància aquosa havia brollat com un miracle, fruit d’un amor fidel. Comprengué aleshores el noble cavaller fins a quin punt la seva muller l’havia estimat al llarg de la seva dilatada absència.

 

Si resseguiu el Manol en temps de forta sequera, ben segur que us trobareu que el flux del riu sovint és entollat aquí i allà i, fins i tot, la llera apareix seca en alguns trams.

 

El que no s’asseca mai, faci el temps que faci, és el Gorg de les aigües blaves. Potser aquest any el trobareu aquí i l’any vinent el trobareu més enllà, esmunyedís com un follet de bosc. No hi fa res. El Gorg blau hi és sempre. Però compte! Podeu abocar-vos-hi, contemplar la vostra faç sobre la glauca polidesa de la seva superfície. Però no us hi capbusséssiu pas! Les seves blavoses aigües us engolirien dins les pregoneses del seu misteri ancestral...

I no en tornaríeu a sortir mai més.

 

                      

Per Miquel Pujol