Gràcies al FESTIVALDÒRIA 2021 i el seu concurs de llegendes, el riu compta amb una nova història que us convidem a llegir:
La Llegenda del Manol
Fa molt de temps, quan Palol Sabaldòria encara no tenia aquest nom, hi vivia una família de tres generacions: àvies, pares, mares i fills, cosins i cosines, tietes i nebots, en tres cases molt juntetes, a la vora del Manol. El riu, llavors, era molt més cabalós, portava aigua tot l’any, i les seves ribes eren riques en arbres vells, joncars, canyissars, que sustentaven una abundant població d’ocells de ribera, merles, bernats pescaires, blauets i moltes classes d’ànecs.
A l’estiu, els cosins i cosines anaven a pescar al riu, carpes, truites, crancs, i anguiles. De tant en tant, veien alguna llúdriga que s’amagava ràpidament en sentir-los.
La família cultivava un hort a la vora de les cases, i els pares i tiets anaven a fer feines al camp o als pobles del costat, i les mares i tietes tenien cura de les cases, de la mainada, de l’hort. Feien el dinar i rentaven la roba. Anaven a buscar llenya i amb les cendres de la llar feien sabó. Munyien les cabres i feien formatge. Vivien tots en pau amb la natura que els envoltava, i la natura era amable amb ells.
Un dia, la filla mitjana va anar a rentar la roba al riu. Baixava fins la riba i caminava pel sender del costat, aigües amunt, fins una gorga formada per una raconada de la llera, molt fonda. A l’estiu, li agradava banyar-se allà amb els germans i cosins. Es podien llençar des de la timba. A l’hivern, en la mateixa raconada es formava una petita platja que li permetia ficar la roba a l’aigua sense mullar-se gaire.
Aquell dia de finals d’estiu, volia banyar-se abans de rentar la roba, o potser al mateix temps. Va apropar-se a l’aigua i va mirar el seu reflex a la quieta superfície de la gorga. Els peixos que hi nedaven es van espantar i van marxar d’una revolada, provocant ones a la superfície de l’aigua, que van esborrar el seu reflex.
Quan l’aigua s’aquietà, li va semblar que veia unes dones al fons de l’aigua, que li indicaven alguna cosa que no va saber interpretar. Eren dones d’aigua, segur. La seva àvia, durant les llargues tardes d’hivern vora el foc, els explicava històries sobre aquestes fades aquàtiques, que vivien al Manol i ja els havia advertit, en moltes ocasions, que les dones d’aigua no portaven bones notícies, ans al contrari, presagiaven desgràcies.
Tot seguit, les dones d’aigua van desaparèixer i el nivell del riu va començar a minvar. Minvava i minvava i el riu es quedava sense aigua. La jove assistia a l’esdeveniment amb ulls incrèduls i la boca badada, mentre veia com els peixos panteixaven, les tortugues quedaven a la vista i, al seu voltant, els ocells callaven de cop.
De sobte, enmig del silenci, va sentir remor de cavalls i armadures, i, tot seguit, els crits de la mare i de la gent de la seva família. Va deixar la roba allà mateix, i va córrer cap a casa.
En arribar, només va trobar mort i desolació. Uns cavallers negres marxaven galopant fent crits estridents envoltats d’un núvol de pols. Hi havia foc al paller i a les teulades de les tres cases. Els malfactors s’endugueren el menjar i el que no es van emportar, ho van destruir. La mare, les tietes, els cosins i cosines jeien per terra, en postures estranyes, sense vida.
La noia es va posar tant trista que va tornar al riu a consolar-se. Va plorar i plorar, i les seves llàgrimes queien a la llera seca del Manol, alimentant el cabal del riu, que va començar a créixer. Va plorar tant, que el Manol es va desbordar. Les aigües baixaven amb fúria, emportant-se troncs i pedres per davant.
Els lladres facinerosos, que s’havien aturat a abeurar les cavalcadures al riu, no van poder escapar de la Manolada, i les aigües enfadades se’ls van emportar. Diuen les males llengües que van aparèixer, cavalls i cavallers, ofegats, als aiguamolls de Castelló d’Empúries.
A partir de llavors, el Manol recorda aquest fet llunyà cada any, i les seves aigües desapareixen a finals d’estiu i tornen amb fúria a la tardor.
