dimecres, 17 de juliol de 2013

Concurs de literatura i dibuix "Llegendes del Manol" - 2013

L'estiu és un bon moment per la lectura. Aprofitem doncs l'ocasió
per publicar les obres guanyadores en el Concurs de literatura i dibuix "Llegendes del Manol" - 2013.
Que ho gaudiu!!!



Sara Renart de la Lave - CEIP Sol i Vent - 5è

Narrativa de primària - Júlia Ruíz Domènech - CEIP Les Mèlies - 6è A

LES LLÀGRIMES PERDUDES


El segle passat a Catalunya la gent habitaven en masies. I tots vivien del que 
conreaven als camps i dels seus ramats. Les masies eren totes de pedra per 
evitar el fred de l’hivern i la calor de l’estiu. A la part de baix hi dormia el bestiar 
i de dies ajudaven als amos a conrear la terra per poder-hi plantar les llavors i 
així tenir menjar la resta de l’any. Davant la casa solia haber-hi un hort per 
conviure el dia a dia. Les famílies convivien totes juntes des de l’avi fins al 
besnét. A casa tots ajudaven, els homes s’encarregaven de llaurar les terres, 
les dones de cuidar l’hort i feinejar. La petita de la casa tenia un do pels 
animals. Des del primer dia del seu naixement els pares ja se’n van adonar; els 
ocells no paraven de cantar i els gats de miolar. A mesura que creixia sempre 
estaba envoltada del bestiar, els adorava, els feia jugar, els parlava, els 
cantava, esl raspallava i els estimava. Els seus pares veient aquell sentiment 
pels animals van decidir de regalar-li un cavall recent nascut que tindria a 
l’estable. Davant la casa hi havia un petit estany que sempre estaba ple a 
causa d’unes corrents soterrànies que provenien de les muntanyes del Canigó i 
on els animals feien servir d’abeurador. La petita de seguida va “encarinyar-se” 
amb el seu cavallet blanc que li va posar el nom de Manol. Estava molt 
contenta i cada dia el portava a passejar i el muntava pels meravellosos 
entorns que envoltaven aquella mágica masia plena d’alegria i joia. 
La petita anava creixent i cada dia es mostraba més orgullosa i feliç del seu 
valent Manol que la portava a descubrir llocs magnífics. 
El tempa passava i la sequetat es va apoderar d’aquell magnífic lloc. Els pares 
es queixaven que no avançava la collita, els camps abans verds i productius 
ara s’havien tornat àrids i sense vida. 
L’estany semblava buidar-se cada cop més i els animals ja no podien 
sobreviure sense aquets recursos. En veure aquella desgracia que la 
naturalesa havia permès la petita va decidir de vendre el seu magnífic cavall 
Manol a una altra masia amb més recursos i sense escassetat. 
Després d’haver-se de despendre del seu gran amic d’infantesa la petita es va 
tornar molt trista i empesa d’una gran desolació va començar a plorar i plorar 
no podent parar les llàgrimes que li sortien en forma de cascada de dins del 
seu cor. Cada matí baixava i s’asseia vora l’estany on no podía amagar les 
seves llàgrimes que cada cop es feien més espesses i li corrien galta avall fins 
fondres amb l’aigua de l’estany.
Tant va plorar pel seu cavall que va emplenar l’estany fins a desbordar-lo i a 
poc a poc es va anar creant un rierol que es va anar fent més gran fins a 
convertir-se en riu. La petita li va posar el nom de Manol recordant el seu amic. 
Avui dia ,encara, si ens endinsem cap a Manol podem sentir el plor de la petita 
perdent les seves llàgrimes.

Narrativa de Secundària - Gisela Flores Martí - Ins de Vilafant - 1r

EL CRANC DAURAT

Havia deixat de ploure. Només havia estat un petit ruixat d'estiu i ara brillava el sol. Com
que estava avorrida d'estar al sofà, per vacances vaig decidir anar a fer un volt pel riu
Manol perquè sempre m'ha agradat sentir les olors de la natura després de la pluja. El
Manol estava preciós, tot i que era estiu baixava força aigua fent moltíssims sons quan
xocava amb les pedres i reflectia els rajos de sol entre les copes dels arbres.
Estava asseguda sobre una roca des de la qual veia una petita resclosa que formava una
cascada. De sobte vaig sentir una veu a la meva esquena:
—Hola maca què hi fas aquí ?
En un primer moment em vaig espantar. Estava tan immersa en els meus pensaments que
no havia sentit arribar a ningú. Em vaig girar i vaig veure una vella que em mirava
somrient, els ulls li brillaven d'una manera especial, portava un mocador al cap i un vestit
força vell, però net. Jo m'havia quedat tan sorpresa que encara no havia dit ni una paraula.
—Estàs bé nena, que t’he espantat?
—Sí una mica —li vaig respondre—, estava amb els meus pensaments i no l’he sentit
arribar.
—Ho sento. Què hi fas aquí?
—M'encanta, després de la pluja, venir aquí i sentir els ocells, sentir com l'aigua xoca
sobre les roques i les plantes recent mullades.
—Veig que t'agrada la natura. Doncs t'explicaré una llegenda sobre el riu Manol que segur
que t’agradarà:
—Fa molt i molt de temps —va començar a explicar la vella— a Vilafant hi vivia un rajoler
que treballava a la Bòbila, i cada dia, a l’hora de dinar, en lloc d’anar­se’n a casa agafava
la carmanyola i se n’anava a menjar al costat del riu perquè deia que a casa estava sol i
allà al riu l’acompanyava la música de l’aigua i el cant del ocells. Un dia, quan estava tot
tranquil, menjant mongetes amb botifarra i mirant els peixos, va veure sota l’aigua una
cosa molt brillant de color daurat. Va parar de menjar, va deixar la carmanyola sobre una
roca i es va acostar a la vora del riu per veure què era. Quan el va intentar agafar, l’objecte
es va allunyar mig metre de sobte; el rajoler va pensar que seria una mena de peix i va
tenir la idea d’intentar atrapar­lo amb un tros de botifarra. I així ho va fer: es va acostar a
l’aigua i va tirar un trosset de botifarra per veure què passava. Llavors es va adonar que el
peix era un cranc i, amb les pinces, va agafar el tros de botifarra i se’l va menjar. El rajoler
va anar deixant trossets de botifarra fins a fer sortir el cranc de l’aigua, i llavors, amb molt
de compte, el va agafar.
— Deixa’m anar, ruc ! —va dir el cranc—.
El rajoler, espantat, el va deixar caure i es va quedar amb la boca oberta.—Ai! —va dir el cranc en tocar el terra— Amb compte. Ah! I gràcies per la botifarra.
—Pe...per...però tu parles? –Al rajoler quasi no li sortien les paraules.
—És clar home! Sóc un cranc màgic.
—Però això no és possible _va dir el rajoler_. No existeixen els crancs màgics.
— així, jo que sóc? I com puc parlar?
El rajoler no sabia què dir i es va haver de creure que el cranc que tenia davant realment
era màgic. El cranc li va explicar que a la seva espècie cada cinquanta anys naixia un
cranc màgic com ell, i que si alguna persona el trobava li concedia un desig.
—Això vol dir que, com que t’he trobat, em concediràs un desig? —va dir el rajoler.
—Exacte. Veig que ho has entès. Tens pensada alguna cosa ?
—Doncs sí! La veritat és que sempre vinc a menjar al riu perquè a casa estic sol i no tinc
ningú, i el meu desig seria conèixer una dona que m’estimés.
—Si aquest és el teu desig es complirà —li va dir el cranc— i d’un salt va desaparèixer
dins l’aigua del riu.
El rajoler encara no estava gaire segur del que havia passat, va agafar la carmanyola i
se’n va tornar a la bòbila a treballar. A la nit se’n va anar cap a casa i, en passar per la
plaça del poble, va veure una noia asseguda en un banc. Era la noia més maca que havia
vist mai, se’n va enamorar a primer cop d’ull. Es va acostar a ella i li va preguntar què feia
sola allà.
—Acabo d’arribar a Vilafant –va començar a explicar la noia_ m’havien ofert una feina a
una casa i al final no me l’han donat, i ara estic aquí sola al carrer sense on anar a dormir.
L’enamorat rajoler li va oferir la seva casa i des d’aquell dia fins que van morir van viure
sempre junts i enamorats.
—T’ha agradat la història, nena ? –em va preguntar la vella­.
Sí, ha estat bé –li vaig dir_ però no pot ser certa perquè els crancs màgics no existeixen.
—I tant que existeixen –va insistir la vella_.
—Com pot estar tan segura ? –li vaig preguntar jo_.
—Perquè els protagonistes de la història eren els meus pares.
Em vaig quedar sorpresa, encara no sé si creure’m la història de la vella o no, a vegades
la veig comprant el pa a la fleca o passejant amb altres velles pel parc de La Solana i
m’agradaria parlar amb ella perquè em tornés a explicar la història.
Jo no sé què pensar, però quan vaig a passejar pell Manol sempre miro el riu, per veure si
trobo el cranc daurat.



Maria Bertolín de Lara - Ins de Vilafant - 1r

I si voleu la versió audiovisual de la Totxana, aquí la teniu:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada